El plagi és un mal negoci

Aquest article ve arran del cas de dos joiers menorquins que, en poc temps, han vist copiades algunes de les seves peces per part d’empreses que, mancades d’idees o a la recerca del camí fàcil, no els ha importat comercialitzar com a pròpies peces que, per dir-ho clar, no els pertanyen. D’això se’n diu plagi.

Còpia i peça original de Núria Deyà

El plagi és una pràctica que en algunes ocasions es produeix de forma involuntària: per desconeixement de com s’ha de recollir una cita en un text, per no identificar d’on s’extreuen unes dades, per obviar l’autoria d’una obra, etc. Però, malgrat aquesta manca d’intencionalitat, això no deixa de fer que sigui un acte de greuge per aquella persona que és autora de l’original.

Si traslladam l’acte del plagi al nivell de l’artesania podem constatar la vulnerabilitat de l’artesà, el qual, moltes vegades, ni disposa de la informació ni compta amb els recursos necessaris per fer valer els seus drets. I, mentrestant, qui plagia n’està obtenint un benefici econòmic.

Peça original de Santi Capó

 Còpia de Joid'art

Si ens remetem a la Llei 23/2006, de 7 de juliol, que modifica el Text refós de la Llei de la Propietat Intel·lectual (Reial decret legislatiu 1/1996, de 12 d’abril), l’autoria d’una obra literària, artística o científica correspon a la persona que l’ha creada. Això mateix eximeix l’autor d’haver de fer un registre de la seva obra. És més, la Declaració Universal dels Drets Humans, en l’article 27, recull que Tota persona té dret a la protecció dels seus interessos morals i materials derivats de tota producció científica, literària o artística de la qual és autor.

El fet de ser originals i creatius no és una feina fàcil i, sovint, quan ens enfrontem a un exercici de creació necessitem recursos que ens inspirin i hem de recórrer a diferents fonts que ens ajudin a donar solidesa a allò que esteim creant. En aquest sentit, l’activitat de l’artesà és per encomiar; es fixa en allò que l’envolta, troba la inspiració en les petites coses, n’avalua la seva aplicació segons el material a utilitzar, estudia quines tècniques li donaran major resultat, valora com ha de procedir per ajustar-ne els costos... I tot això perquè algú altre se n’aprofiti?

A vegades la solució pot ser tan fàcil com que l’empresa a qui agrada el disseny d’un artesà s’hi posi en contacte i col·laborin. Heus aquí el benefici mutu i la materialització d’allò que avui dia està tant de moda: el coworking. Evitem el plagi i si per qualque motiu no n’hem estat conscients res millor que rectificar.

Si us interessa protegir els vostres drets us recomanam consultar tot allò que tengui a veure amb: Registre, Dipòsit Legal, ISBN, Copyright, Copyleft i Entitats de gestió.

Referències:

• BOE núm. 97, de 22 d'abril de 1996
• BOE núm. 162, de 8 de juliol de 2006
• Declaració Universal dels Drets Humans
• GUIU, J. i GUTIÉRREZ, J.: Manual de Arte y legislación. Madrid: Unión de Asociaciones de Artistas Visuales, 2001.

'Menorca contemporània' joieria menorquina d'autor

Si ara us proposessin descriure Menorca estic convençut que no tindríeu problemes per fer-ho; totes i tots vosaltres seríeu capaços de detallar allò que més us agrada de l’illa, les seves virtuts i excel·lències, alguns racons, els costums, les festes... Emperò què passaria si us demanessin de fer el mateix sense paraules i ho haguéssiu de fer a través d’una joia? La cosa canvia, o no?

Idò, aquest va ser l’encàrrec que van rebre 10 joiers i joieres: crear peces inspirades en Menorca. Us puc assegurar que els resultats han estat ben sorprenents, hi ha peces brillants, autèntiques joies (mai més ben dit). El comissari de l’exposició ha reunit un col·lectiu que ha plasmat Menorca des de la singularitat i la seva manera de veure i viure una illa que estimen.

Inauguració de l'exposició

Durant aquest estiu, el Centre Artesanal de Menorca ha tingut la sort d’acollir aquest exposició que du per títol ‘Menorca Contemporània’. Ha estat, pens jo, una oportunitat única per visitar una de les millors exposicions de joieria menorquina que es puguin tenir en l’actualitat. I xerr en present perquè aquesta mostra, que va començar a rodar el mes d’octubre de l’any passat, no finalitza fins a mitjans de novembre d’enguany en un periple que l’ha dut a Barcelona, a Maó, a Ciutadella, a Palma, a València, a Sóller, as Mercadal i a Madrid.

Fins aquí arriba el tema de l’exposició perquè, just i raó, aquest escrit és l’excusa per reflexionar sobre alguns conceptes tan interessants, com a vegades, polèmics. Així que us convit a fer-nos arribar la vostra opinió a través dels canals que trobareu al final de la pàgina.

Què és joieria contemporània? Molts deveu pensar que és una cosa molt moderna i en certa manera ho és, tot i que també es una forma de recuperar l’herència de les primeres civilitzacions. En una síntesi, si voleu, un tant esbiaixada i subjectiva, m’atreviria a dir que la joieria contemporània recull l’essència primera de l’ornamentació sobre la qual hi ha aplicat una pàtina de disseny i creativitat. Com molts sabreu, els ornaments són presents en totes les cultures i una bona mostra la trobam al Museu de Menorca on hi podem contemplar anells, braçalets i penjolls de les diferents civilitzacions que han poblat l’illa. Els materials més usats eren l’os, la pasta de vidre, el bronze o la plata. Així, idò, no eren metalls preciosos com tampoc ho són necessàriament els materials que s’empren en l’actualitat.

I això és tot? La gent que no du collars, analletes, anells, braceroles..., o no és el mateix, idò, tot això de la joieria? Sí i no. Tant si són joiers tradicionals com si són contemporanis, tots dos fan joies, en efecte, i poden seguir tècniques més o manco iguals. Fins aquí, res de nou. La cosa canvia quan el joier es decanta per ser original i crear peces úniques. Podríem dir que avui en dia el que importa més poc és el material i que allò que preval és l’originalitat de la peça i la creativitat de l’artista. Uep aquí! Alerta no lleneguem quan començam a mesclar artistes i artesans. Ara veureu perquè.

Els joiers contemporanis, són artistes o artesans? La resposta, ja us avís, no és fàcil. Les joies són elaborades segons processos artesanals, ja sigui emprant tècniques més antigues o altres més modernes. Rere un procés artesanal sembla que hi ha d’haver, per tant, un artesà. Però què passa quan es tracta d’una peça única fruit de la creativitat d’una persona que n’ha fet art? En aquest cas hauríem de dir que es tracta d’un artista. On comença un i acaba l’altre no deixa de ser un fet de pura subjectivitat. Emperò no passeu pena, no m’enfilaré en històries i qüestions tècniques, no hem de filar tan prim.

Per acabar, allò que és realment significatiu en relació a la joieria contemporània és que el públic l’apreciï, tengui en compte la feina que hi ha al darrere, la valori pel que és i es deixi endur per les emocions. I no us deixeu enredar pels mots, hi ha qui empra la paraula joia amb cert recel, possiblement perquè l’associa a materials com la plata o l’or, que no es troben a l’abast de tothom i ja heu vist que no és ben bé així. És més, si ens fixam en la seva etimologia, joia prové del francès i té el significat de ‘gran alegria’. Per tant, contemplar i/o tenir una joia hauria de ser motiu de fonda satisfacció, com diria el rei abdicat. No us ho sembla?

Article publicat a Xerra i Xala. Revista des Mercadal, tardor de 2014 – núm. 75.

Tallers artesans de Menorca

Moltes vegades veiem peces d’artesania, en valoram la seva qualitat, funcionalitat, disseny... podem saber qui les ha fet, però més difícilment sabrem on s’han fet. A veure, que no s’entengui malament aquest darrer punt. Sabem el lloc de procedència i que s’ha fet en un taller o fàbrica però, com és aquest lloc del qual ha sortit la peça que hem comprat, ens ha agradat, hem criticat o hem comentat? Com és aquest món que ha anat forjant l’artesà, on s’hi pot estar hores i hores potser envoltat de retalls i esbossos, d’eines, de pols i calendaris d’anys anteriors, de peces inacabades, d’objectes que el propietari no ha passat a recollir o de llapis que tan prest es perden com n’apareixen quatre o cinc. Hi ha tants tipus de tallers com d’artesans, però allò que tenen en comú és que en tots s’hi respira la flaira de l’ofici que representen.

És ben cert que els temps han canviat, que les hores compten i l’artesà ha d’anar per feina. Els tallers, possiblement, ja no són com els d’antany, els quals eren autèntiques àgores amb els seus propis tertulians que hi deien la seva i, fins i tot, podien arribar a aclarir el món, o això es pensaven. De totes maneres, avui dia veure un artesà treballant i establir-hi una conversa és molt més gratificant que anar a aquelles grans superfícies amb músiques estridents, tot ben classificat i reproduït centenars de vegades, on entres per una cosa i al caps d’uns minuts ja no saps què anaves a comprar, espais mancats de tradició i d’afecció, on tries, pagues i surts. Dir adéu és de bona educació però no n’esperis resposta.

Als tallers artesans pot semblar que no hi passin els anys, ens remeten a quan érem petits o, en cas contrari, pot semblar que n’han passats molts (d'anys) en veure els gruixos de restes de pintura que s’han acumulat, les parets que no sabem de quin color són, la pols acumulada damunt una ràdio antiga.

Si teniu l’ocasió de poder entrar en un taller artesà no la desaprofiteu. A Menorca n’hi ha molts i val la pena conèixer-los.

Avarca de Menorca

Després d'un mes sense cap publicació, reprenem l'activitat bloguera. El motiu d'aquest parèntesi no ha estat altre que el muntatge de l'exposició "Avarca de Menorca: del camp a la passarel·la". Han estat dies de molta feina d'una exposició que es va començar a gestar fa prop d'un any i que ja és oberta al públic.

Molts/es de vosaltres sabeu què és un avarca i segur que les duis durant tot l'estiu; emperò, en sabeu l'origen, quan es van començar a comercialitzar o a quants països s'exporta? Durant la recerca de documentació hem descobert curiositats tan interessants com el motiu del refinament de l'avarca, hem pogut entrar als tallers de les empreses que les fabriquen avui dia i hem vist la quantitat de dissenys que es poden trobar en el mercat. I, per damunt de tot això, hem trobat una gent que estima allò que fa, que coneix l'ofici i que ofereix la màxima qualitat en el producte.

En la societat actual el client està ben informat, sap el que vol i diferencia el que és i no és de qualitat, i des de les empreses ho saben bé; per això, el seu màxim anhel és satisfer la demanda del client. En aquest sentit, les set marques que actualment comercialitzen amb Avarca de Menorca poden certificar que el seu és un producte 100% menorquí.

A més, rere unes avarques no hi ha només el mer fet de fabricar-les de manera artesanal, sinó tot allò que per si soles simbolitzen. La seva senzillesa i encant són la mateixa essència de l'illa.

L'exposició és oberta fins el 31 d'octubre.

Més informació: facebook, web i twitter

8 de març Dia internacional de les dones

Són més de cent anys de celebració del Dia internacional de les dones i encara és necessari reivindicar-ne el seu paper cabdal en la societat, també en la vessant artística.

Abigail B. Ribot - Ceramista

Bàrbara Pons i Joana Muñoz (Es Fangueti) - Ceramistes

Si ens fixam en l’art (que inclou l'artesania) com activitat humana, a primer cop d’ull ens adonarem que totes les referències ens remeten a la figura masculina, ja sigui en el camp de la pintura, la música, la literatura... Gairebé no hi ha excepcions, tot són noms d’homes, els quals esdevenen referents de l’excel·lència. Per què no es té en compte el que han aportat les dones en aquests àmbits? Som conscients de la situació de reclusió a què s’ha sotmès la dona al llarg de la història, però en ple segle XXI cal prendre mesures que permetrien situar la dona en l’esfera pública.

En alguns casos ens poden arribar alguns noms femenins, dones que en comptes de ser mencionades pel seu treball ho són en qualitat de l’excepció. Això ens fa pensar en dues qüestions fàcilment refutables: per una banda, potser les dones no han mostrat gaire interès en la creació artística; mentre que per una altra, els homes han fet aportacions molt rellevants i el seu predomini és totalment justificat. Ni una cosa ni l’altra, com tampoc creiem que es tracti d’una qüestió de percentatges, que fa que si hi ha més homes que es dediquin a l’art és fàcil que es destaquin més homes. En qualsevol cas, podríem afirmar que tot plegat es fonamenta en les bases de la visió androcèntrica.

Laetitia Lara - Escultora

Núria Gavin - Paperera

S’ha estat privilegiant la supremacia dels homes de tal manera que tot allò que ha estat creat culturalment ha tingut l’aparença de quelcom natural. Res més lluny de la realitat. La figura de l’home és a tothora present mentre que la dona, ha hagut de mal aprendre que en alguns contextos hi són incloses malgrat que es parli

amb el genèric masculí. Amb tot, la llengua ens ofereix prou fórmules com per no caure en el manteniment d’un discurs que fa molt temps que dura. Per tant, a banda de la necessitat de mostrar el paper històric de la dona en l’art, cal que replantegem la manera d’anomenar coses com els oficis. O és que potser avui dia no podem parlar de directores de museus, de comissàries, de pintores, d’escultores...?

Comptat i debatut, és hora que el discurs oficial faci les passes necessàries per corregir la situació, sense falques forçades sinó assumint les errades i mostrant interès per posar en relleu el treball de les dones. Això pel que fa a la condició més artística de les dones. Quant a la manera d’anomenar les professions, ens remetem al treball d'Eulàlia Lledó Las profesiones de la A a la Z. En femenino y en masculino, en el qual s’esvaeix qualsevol dubte a l’hora de definir els termes inclosos en el masculí “ofici”, però que, malgrat el dia a dia no ens ho faci veure, tenen la coincidència entre el sexe i el gènere gramatical, per exemple: sabatera / sabater; pastissera / pastisser; o, mestra / mestre.

Flora Ritman - Florista

       

Judith Zuehlsdorff - Decoradora/restauradora

Maria Janer - Decoradora d'objectes

Núria Deyà - Joiera

Per acabar, us recomanam aquest llibre: LLEDÓ, E.: Las profesiones de la A a la Z. En femenino y en masculino. Madrid: Instituto de la mujer (Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales), 2006.

<http://www.mujeresenred.net/IMG/pdf/lasprofesiones.pdf>

Temps de sitges i carbó

Començam les publicacions del 2014 amb una referència a la recuperació de l'ofici de carboner.

Fa un parell de setmanes, vam tenir l'oportunitat de visitar en Vicent per mostrar-nos com s'elabora el carbó. Es tracta d'una feina que podríem dir que havia desaparescut a partir de l'aparició del gas butà i la generalització de l'ús de l'electricitat. És una feina bruta que comporta que les nits siguin feixugues perquè cada hora el carboner s'ha d'aixecar per vigilar la sitja. Emperò els resultats compensen. Vicent ens va mostrar com de l'experiència i el domini de la tècnica de cocció, es pot extreure un producte de qualitat que, a més a més, reporta beneficis sobre el territori.

En efecte, fer carbó és una d'aquelles activitats econòmiques tradicionals que permeten mantenir l'equilibri entre l'ús dels recursos naturals (aprofitant allò que t'ofereix el territori) i la seva regeneració (la neteja de la marina).

La reintroducció en el mercat del carbó fet a Menorca és progressiva i ja són molts els particulars i empreses que aposten per aquest producte.