Lluís Vinent - Ferrer

A Sant Climent, anys enrere, dins el carrer de Sant Jaume hi havia tres ferreries; tres ferreries que funcionaven a ple rendiment. Era l'època en què els pagesos llauraven amb la colla de bísties, o amb mitja colla, i els missatges cavaven roques rere la colla perquè no hi quedes cap tros erm. Els ferrers gairebé no donaven abast en fer eines per fer la feina del camp: relles, càvecs, xapons i aixades. Quan aquestes eines estaven gastades de tant llaurar o cavar les aceronaven de nou, posaven acer a l'aceró de la rella o càvec que, després, posaven a la fornal encesa fins que el ferro es posava vermell com les brases. Així es donava forma als acerons deixant les eines com noves per un bona temporada. 

També esmolaven i trempaven les eines de fer llenya o eixermar: aixades, rastells, destrals, dalls i gatzolls. Una altra feina que feien era ferrar les bísties de cabestre que empraven per llaurar i per estirar del carro o carretó. La feina consistia en posar les ferradures noves, i ho feien sobretot durant l'època de llaurar i sembrar, per la qual cosa els tres ferrers no donaven abast i els pagesos havien de fer cua esperant el seu torn. Altres eines que forjaven els ferrers eren les que empraven els trencadors, picapedrers o araders. En poques paraules: totes aquelles eines artesanals de tall.

Lluís Vinent és un dels darrers ferrers artesanals

Avui dia en què tots aquests oficis s'han mecanitzat, l'ofici de ferrer es troba en perill de desaparèixer, sobretot com a ofici de ferrer artesanal que faci feina amb fornal i ferro forjat. Totes aquestes eines abans esmentades, avui la majoria en desús, ja es queden com a peces de museu. Actualment els pagesos ja no empren relles, ni els trencadors o picapedres empren escoda o martell de doble tall. Tot això ja ha passat a la història.

De tres ferres que hi havia a Sant Climent avui en queda un, en Lluís. Es tracta d'un mestre artesà que representa la sisena generació d'una mateixa saga de ferrers, segons informació d'Adolf Sintes que és cosí de la mare d'en Lluís. Els que ell recorda són el seu avi en Santiago Sintes i el seu conco en Pedro Sintes amb qui va aprendre l´ofici.

En Lluís té molta feina a base de soldadura però encara empra la fornal, sobretot per a ornaments amb ferro forjat que pot ser per a l'acabat d'unes capçaleres de llit o d'uns peus de taula, una barana, un passamà d'escala... També per a unes barreres per a l'entrada d'un lloc o a xalets, escales i pèrgoles o reixes, que són elements que en certes construccions es posen.

En Lluís també fa feina amb acer inoxidable que, amb certa freqüència, supleix el ferro. Però, sens dubte, una peça de ferro forjat sempre tindrà més presència i qualitat. Vora la fornal, com és natural, hi ha l'enclusa amb el mall, el martell i una col·lecció de pinces i esmolles per aguantar el ferro calent mentre se’l moldeja damunt l'enclusa. 

Lluis Vinent Sintes

Mestre Artesà ferrer

C/: Sant Jaume, 9 (Sant Climent)

Email: lluisvinent@yahoo.es

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 22/12/2019

antonio.olives1@gmail.com

Pere Pons - Guarnicioner

En Pere Pons es un dels pocs guarnicioners que queden a Menorca. Guarnicioner és aquell qui es dedica a fabricar o reparar guarniments per a bísties de cabestre. En Pere conta una anècdota de son pare, en Pere Pons Mercadal. Diu que «es trobava a retingut a Saragossa just acabada la Guerra Civil i, demanant guarnicioners, ell va sortir voluntari. Tot i que en realitat no tenia idea de l'ofici el van admetre i li van encarregar d'arranjar els guarniments de 700 cavalls d'un regiment militar. Així en va començar a aprendre».

Més tard va treballar un temps a Mallorca fins que va venir a Menorca per quedar-hi. En bicicleta i amb els arreus de feina necessaris dins una motxilla penjada a l'esquena, anava pels llocs a restaurar i reparar els guarniments dels pagesos. En aquell temps eren guarniments per enganxar les bísties als carruatges, carros, carretons o galeres o per llaurar amb les arades...

Pere Pons amb l'agulla per cosir

Els guarniments més habituals eren: la cabeçada, conjunt de corretges que s'ajusten al cap de les bísties de tir i que subjecten les regnes per control de la bístia; el collar, compost d'un gran anell de cuiro farcit de palla i subjectat per dues costelles de llenya que es posa envoltant el coll de la bístia que ha de junyir o enganxar al carruatge a través d'anelles i sivelles, amb les corretges que serveixen per a dirigir els moviments de l'animal. Les regnes, dues corretges que van enganxades a la brida o cabeçada, amb què es governen les bísties de sella o de tir. El reculant, cadascuna de les corretges que va de la retranga a les vares del carruatge, passant pel mig del cos de la bístia, i serveixen per a permetre que l'animal pugui recular i fer seguir amb ell el vehicle, sobretot en les baixades. El bastet, espècie de sella de llenya molt petita, encoixinada pel davall, que posen damunt l'esquena de la bístia que ha d'estirar carruatge, i serveix per a sostenir el sofra i evitar que el pes del carro faci mal a l'esquena de l'animal. La cingla, corretja de cuiro que es col·loca per davall el ventre de les bísties de tir o cavalls de festa, que serveix per subjectar el bastet o la sella. El sofra, és una corretja ampla que passa per damunt el bastet i té a cada extrem una anella formada del mateix cuiro, dins la qual hi passen les vares del carro i així aquest queda sostingut.

Avui dia en Pere fa sobre tot aquells guarniments per equipar els cavalls que surten per les festes, com són les selles, brides i regnes, pitrals, fuets i totes els estris complementaris. En Pere fa la sella tradicional de Menorca, que està dissenyada principalment per els cavalls de raça menorquina per fer bots a les festes tradicionals. Consta de dues corbes de llenya de faig folrades de cuiro, seient de cuiro encoixinat per dins, els faldons a cada banda, la cingla per subjectar-la, l'anella del pitral i l'anella baticor, i dues corretges regulables que subjecten els estreps.

En Pere a més de fer guarniments nous, també n'arranja de tot tipus. El material que ell empre es el cuiro de boví. Durant la visita vaig poder veure com talava i cosia a mà, tot un art que esperem que no es perdi. Un bon guarnicioner diu "ha de tenir bona mà tant per tallar com per cosir".

Pere Pons Andreu

Carta de Mestre Artesà Guarnicioner

Carrer Zorozabal 19 

Urbanització Son Oleu (Ciutadella)

Email: pereponsandreu@gmail.com

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 24/11/2019

antonio.olives1@gmail.com