dissabte, 19 de desembre de 2020

A propòsit dels oficis artesans

Aquest mes de desembre el Centre Artesanal de Menorca ha estat convidat a oferir dues xerrades que ens han fet molt il·lusió. La primera va ser el dia 4 a la Biblioteca Pública d'Alaior, en el marc de les XVI Jornades d'Història Local i Patrimoni Cultural de Menorca que organitza el Centre d'Estudis Locals d'Alaior. Hi vam anar a presentar el llibre "Vas més brut que un carboner!" i ho vam fer amb la col·laboració dels únics carboners que segueixen en actiu a les Illes Balears, en Vicent i en Sebastià. 

La publicació, que s'acompanya d'un exposició temporal, serveix per fer un breu repàs a la feina del carboner. El lector hi pot trobar algunes referències a com era la feina anys enrere i sabrà les passes que s'han de seguir per a l'obtenció de carbó vegetal de gran qualitat; una tècnica que al llarg dels anys no ha variat.

El llibre ha estat editat per la Fundació Foment del Turisme de Menorca i es pot adquirir al Centre Artesanal de Menorca. 

 

clica per accedir a la retransmissió

El dia 11 vam anar a Ciutadella convidats pel Grup Filatèlic i Numismàtic, el qual està d'aniversari celebrant els 25 anys de la seva fundació. En aquesta ocasió vam oferir la conferència "Oficis artesans, una mirada a la tradició per continuar endavant". El plantejament partia d'una mirada oberta a la tradició, entenent que aquesta es va readaptant i actualitzant mantenint l'essència d'allò que és propi del territori. 

A més, vam comptar amb el suport de Pilar Vinent, cap del Servei de Política Lingüística i Patrimoni Cultural Immaterial del Consell Insular de Menorca, que ens va explicar les tasques que du a terme l'equip de l'Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca.

El mateix grup filatèlic es va sumar a l'acte amb la mostra de diversos objectes vinculats a l'artesania: elements de gerreria, eines, jocs i ornaments.

clica per accedir a la retransmissió

A través d'aquest post volem agrair a entitats, col·laboradors i assistents el vostre interès per l'artesania perquè tots tenim un poc d'artesans i som els qui en podem garantir la seva continuïtat. 
 


dijous, 17 de desembre de 2020

Arturo Gener López - gerrer

N'Arturo Gener López és la quarta generació de gerrers. Aquesta nissaga es remunta al seu besavi Esteve Gener Camps (1875-1945). El van seguir Sebastià Gener Lluch (1910-2005) i Arturo Gener Fuster (1941-2017) fins que ell en va agafar el relleu. Arturo Gener -el seu pare- va rebre la Carta de Mestre Artesà Honorífic de les Illes Balears en reconeixement a la seva trajectòria i haver dedicat tota la vida al món de la terrisseria popular.

A Ciutadella, anys enrere, hi va arribar a haver fins a onze gerreries; avui només queda la que mantén n'Arturo. La gerreria conserva el forn antic, tot i que necessita ser restaurat i així mantenir aquest patrimoni. Diu n'Arturo que al segle passat la gerreria familiar era coneguda per "Ca ets Arturos". 

El més important per a la feina del gerrer era disposar d'una bona provisió de terra. La matèria primera que empraven "ets Arturos" s'obtenia, principalment, de llocs del terme de Ciutadella i, en ocasions, de llocs del terme d'Alaior, Ferreries i Es Mercadal. La terra l'assecaven, la molien i la passaven per un sedàs per llevar impureses, quedant llesta per fer pasta i posar-la al torn de modelar les peces. Anys enrere feien moltes peces per a la construcció: teules, canals, toves o missions, rajoles... També feien altres articles com: gerres, alfàbies i ribells, càntirs, castanyes i testos... Quan ho tenien tot preparat, el darrer pas era coure les peces col·locades dins el forn. El forn era alimentat amb rama que distribuïen els ramers d'ofici, els quals també proporcionaven rama als diferents forns de fer pa.

N'Arturo dona continuïtat a l'ofici de gerrer

N'Arturo fa les lladrioles de Sant Joan. Les lladrioles són recipients de terrissa amb obertura a la part superior que sembla ser que en origen servien com a mesures, d'aquí que familiarment se'ls hi diguin mesuretes. Aquestes peces artesanes formen part de les Festes de Sant Joan a Ciutadella i s'empren per rompre les carotes durant els Jocs des Pla. 

La visita que vaig fer a n'Arturo me va permetre veure com en un moment feia una peça partint d'un pilot de fang posat al torn de pedal. És que ell amb les seves mans i el fang posat damunt el torn fa peces úniques, tant utilitàries com decoratives. 

El forn antic que conserva n'Arturo consta de tres parts: un clot amb quatre boques on se feia el foc amb rama o llenya; la boca d'enfornar les peces; i, la cúpula o volta que servia com a regulador de la temperatura. Quan havien de fer una peça grossa diu que duien el torn dins el forn mateix. Ell ara té un forn més petit que funciona amb el mateix sistema que el gros.

Esper que trobi el suport necessari per a restaurar el forn antic i que el pugui fer funcionar de bell nou, encara que només sigui per fer demostracions. Un forn únic a Menorca d'aquestes característiques que ha de ser un homenatge a l'antic ofici dels gerrers.

Arturo Gener López
Gerrer artesà 
Camí de Ses Capelletes, Ciutadella 

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 13/12/2020
antonio.olives1@gmail.com

dimecres, 16 de desembre de 2020

Toni Pons Bosch - esparter

En Toni diu que va aprendre a fer llatra amb son pare, quan tenia 16 o17 anys i eren pagesos de Son Gras, al terme de Ferreries. En aquell temps gairebé tots els pagesos feien llatra. La feien durant les vetllades d'hivern o els dies de pluja que no podien sortir a fer feina al camp. 

Toni Pons fent llatra tal com va aprendre del seu pare

Les peces que feien eren les que empraven per a les habituals feines del camp, com ara les sàrries. La sàrria és un recipient d'espart o de càrritx, de gairebé dos metres de llargària, que forma bossa a cadascun dels dos extrems i, posada damunt l'esquen d'una bístia, servia per a transportar fems per escampar per les tanques o per altres productes o materials. Les beaces són un conjunt de dues bosses de llatra unides per damunt amb una corretja que es posava damunt el bast, col·locat a l'esquena d'una bístia, de manera que pengés una bossa a cada costat de l'animal. Tenia vàries utilitats, entre elles servia per dur gerres de llet, fruites, verdures i hortalisses de temporada. Les clucales són un conjunt de dues peces còniques rodones d'espart o de càrritx, unides amb un cordó, que es posaven davant els ulls de la bístia quan rodava a una sínia, un molí de sang o per batre dalt les eres, perquè en donar voltes en un mateix sentit no es marejàs. 

Per fer llatra empraven espart, una planta gramínia que té les fulles molt fortes. També empraven el càrritx, planta de fulles molt primes i llargues, aspres i acanalades, molt abundant als boscos de Menorca. De càrritx n'hi ha de dues castes: càrritx mascle més gruixat i més aspre i el càrritx femella més prim, que és l'adequat per fer llatra. 

En Toni diu que ha fet senalles per pescadors, per caçadors de perdigot, ha fet estores i mampares per llums, paneres per anar a cercar esclata-sangs, entre moltes altres peces de diferents tipus i mides. Actualment continua fent llatra com a hobby i fa peces més petites, més bé per a ornament o per a regal, com diferents tipus d'estores, senalles o paneres i també folra bòtils. 

En Toni imparteix tallers ensenyant a fer llatra a l'Escola d'Adults de Ferreries. Ara són deu persones (vuit dones i dos homes). Sens dubte és una manera de que aquest ofici artesà d'esparter no es perdi, encara que es practiqui només com a hobby. El que seria bo és que l'aprenguessin els joves, per això consider interessant que es facin tallers a les escoles, almanco perquè els alumnes tenguin coneixement d'aquest ofici.

Toni Pons Bosch 
Esparter artesà 
Carrer de Maó 17 - 2n Ferreries 
Mòbi: 660.588.713

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 06/12/2020
antonio.olives1@gmail.com

dilluns, 14 de desembre de 2020

Bàrbara Marquès Pons - bossera

Vaig visitar na Lin al seu taller en el moment que estava tallant unes peces de pell damunt un patró. Aquestes peces que havia de convertir en necessers, moneders o carteres. Me va explicar que durant 20 anys va fer feina a una empresa menorquina dedicada a la confecció amb pell. La seva feina consistia en confeccionar les mostres dels diferents dissenys i models de cada temporada, ella feia el procés d'ajuntar la prenda.

Va ser el 2006 que, partint de l'experiència de fer feina amb pells i tèxtils, va emprendre l'aventura de muntar el seu taller per dedicar-se a confeccionar peces de disseny i creació pròpia, com a autodidacta. Va començar fent bosses de diferents models per continuar afegint nous dissenys i confeccionat altres complements.

Lin Marquès confeccionant els seus articles 

La inspiració en els seus dissenys està basada en elements decoratius de caire molt menorquins, com ara les barreres d'ullastre, els fars, les sargantanes i els peixos, entre d'altres. Els materials que empra són diferents tipus de pells i tèxtils. Entre les seves col·leccions hi ha una gran varietat de bosses, moneders i carteres amb atractius colors; creacions pensades per a diferents edats, algunes amb una línia molt juvenil. També elaborar petites peces com imants o clauers, aprofitant al màxim els retalls que sempre li queden. 

Diu que a on primer va donar a conèixer els seus productes va ser a la Fira d'Artesania Artística i Agroalimentària de Ferreries, participant a partir d'aquell moment en diferents mercats artesans: Es Mercadal, Alaior i Ciutadella. També ha participat donant a conèixer els seus productes en fires i mercats a Mallorca, com a la Fira Baleart, la Fira d'Alcúdia, el Mercat Medieval de Capdepera i la Fira de Pollença. 

D'ençà fa dotze anys que gestiona la seva botiga ubicada a l'Estació Marítima de Ciutadella. El producte el té molt enfocat al turisme tot i que molt recomanable, evidentment, per als consumidors menorquins. Hem de prendre consciència de la qualitat dels productes locals, incloent-hi els artesans i dar-los prioritat a l'hora de fer les nostres compres. És una manera de afavorir l'economia illenca. El fet d'estar associada a la plataforma «Xuroa» (ideada per l'Associació de Comerciants de Menorca – ASCOME i integrada a PIME), li permet fer venda online, una línia molt eficient per oferir els productes locals incloent-hi els artesans. 

El 2008, en reconeixement al nivell assolit en l'ofici, se li va concedir la Carta d'Artesana Bossera. També té el distintiu de marca de garantia "Artesania de Menorca" que cedeix el Consell Insular de Menorca, la qual cosa dona un valor afegit als seus productes. Tots els productes que fa duen l'etiqueta «Lin Marquès», la seva marca comercial. 

Na Lin diu que aquest estiu degut al coronavirus les vendes s'han reduït molt però, tot i que vivim en uns moments d'incertesa, també és cert que és un moment per aprofitar, cavil·lar, reinventar-se i crear nous dissenys, treure noves col·leccions pensant en l´estiu que ve, esperant que sigui millor que el passat.

Bárbara Marquès Pons (Lin Marquès) 
Carta Artesana Bossera 
Instagram: @linmarquespons

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 29/11/2020
antonio.olives1@gmail.com

divendres, 27 de novembre de 2020

Pedro Pons - mestre d'arades i mestre de molins

D'ençà que estic fent el seguiment de diferents artesans i artesanes de Menorca, m'estic donant compte de com d'importants són aquests oficis antics, alguns en perill de desaparèixer si no hi ha relleus generacionals. En aquesta ocasió he tingut l'oportunitat de conèixer la trajectòria professional d'un artesà de la llenya, en Pedro Pons a qui se'l coneix com a l'arader de Sant Lluís o de Binirramet. 

En Pedro, conegut també per «en Peyo», diu que volia ser fuster però no trobava feina d'aquest ofici i se li va oferir aprendre a fer d'arader. Tot i que desconeixia del tot aquest ofici amb 15 anys es va posar a les ordres d'en Biel Cardona, l'arader que seria el seu mestre. Amb ell va aprendre a fer i arrenjar arades, barreres i tot tipus d'estris de llenya relacionats amb el camp. 

Quan en Biel es va jubilar en complir els 65 anys en Pedro va decidir muntar el seu propi taller a Binirramet, una estància de son pare. Aquest el va ajudar a adquirir algunes màquines imprescindibles per a realitzar la feina. Durant la seva trajectòria laboral ha fet i arrenjat arades, vares de carretons i cabriols i tot tipus d'estris que emprava la pagesia. El que més ha fet, diu, són barreres i n'ha fet tantes que n'ha perdut el compte. Moltes han anat a parar fora de Menorca. 

Pedro al mig dirigint el grup de voluntaris que van restaurar la Sínia de la Plana

Desprès de 36 anys en actiu ha hagut de deixar l'ofici per manca de salut, però la veritat és que té tota una trajectòria professional que bé mereix ser recordada. En Pedro té la Carta de mestre artesà arder i és l'únic a Menorca que té la Carta de mestre artesà de molins. 

Entre 1987 i 1989 va fer una restauració integral del Molí de Dalt de Sant Lluís. És un molí construït el 1762 durant la denominació francesa a Menorca i que desprès de molts any en desús estava molt deteriorat. La restauració va consistir en fer-hi algunes peces noves, incloses les aspes i la cúpula o curucull, o altres van ser simplement restaurades. Diu en Pedro que ell ha estat el darrer que l'ha fet moldre. A dia d'avui fer-ho funcionar implicaria fer-hi un bon repàs o posada apunt... Als anys 90 va restaurar el Molí des Compte de Ciutadella, una restauració similar a la del Molí de Dalt. A Sant Lluís també ha restaurat el Molí de Baix, així com un pou de torn al carrer del Compte de Lannion i va construir una sínia de cadufs nova a Sant Joan de Binissaida. 

La darrera obra artesanal en què ha participat ha estat la restauració i recuperació de la Sínia de la Plana a Maó, juntament amb un grup de voluntaris. Evidentment que sense la seva aportació com a tècnic artesà amb llenya consider que no hagués estat possible. 

En Pedro ha participat en diferents fires, durant 11 anys a la Diada de les Illes Balears a Mallorca, convidat per la Conselleria de Turisme. També ha estat a fires fent demostracions de l'ofici (Madrid, Polònia i Berlín). És una oportunitat ben merescuda la de poder donar a conèixer un ofici artesà com el d'arader fora de Menorca.

Pedro Pons Pons 
Carta de Mestre Arader 
Carta de Mestre de Molins 

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 22/11/2020
antonio.olives1@gmail.com

dijous, 19 de novembre de 2020

Més que fer feina amb les mans

Us agrada la feina ben feta, manipular objectes, canviar peces, fer fotos, emprar les xarxes socials i explicar històries? Si la vostra resposta és afirmativa, no hi ha dubte, som davant artesans en potència. No és cap broma! Bé, potser aquesta afirmació és agosarada, però almanco tindríeu aclarides part de les tasques a què s’enfronta un artesà, i això no és poc. 

Visita escolar

Segur que qualque vegada us han dit o deveu haver sentit a dir l’expressió “a poc a poc i amb bones”. Si, a més, hi afegim la dita “feina feta no té destorb”, ens trobam davant dues de les principals característiques de les feines artesanes. I segurament direu, per què? És ben senzill i fàcil d’explicar. La feina dels artesans és lenta, ja que els productes que elaboren es fan mitjançant tècniques principalment manuals i les peces es fan una a una; emperò no es perd el temps, sinó que el minuciós procés productiu dona com a resultat un producte de qualitat. 

Resulta que habitualment es vincula el concepte d’artesà a la persona que fa feina amb les mans. Ras i curt, però no deixa de ser una definició bastant simple; no us ho sembla? Fa uns anys, el sociòleg Richard Sennett va escriure L’artesà, un llibre en què analitzava la revaloració de la feina artesana enfront de les deshumanitzades formes de treball i de consum del món actual. El seu plantejament anava més enllà de definir l’artesà com a tal i ho extrapolava a qualsevol professió. Per Sennett, el valor del fet artesà es troba en la reflexió, el coneixement profund i la personalització, cosa que fa possible saber on s’han fet aquells productes, qui els ha fet i en quines condicions. Arran d’aquest punt de vista, en algunes de les activitats que desenvolupam al Centre Artesanal de Menorca hem convingut i donat per bona aquesta definició: “Un artesà gaudeix del que fa i procura fer-ho bé pel simple fet de fer-ho bé; personalitza i dona caràcter al seu producte; experimenta, investiga amb materials i formats; aprèn treballant; mostra empatia amb el client; se centra en la producció, no acostuma a ser bon venedor i no vol intermediaris.” Per tant, ser artesà és molt més que fer les coses amb les mans. Pensau-hi i veureu que en el vostre dia a dia hi ha qualque fet que mostra com tots tenim part d’artesans. 

I voleu dir que no es pot emprar maquinària o no es pot introduir la tecnologia? I tant que sí! Es poden emprar tant en el procés productiu com de gestió i comercialització. Les eines mecàniques, sense caure en l’automatització, faciliten i agilitzen la feina, mentre que les tecnologies de la informació i la comunicació s’empren tant en els tràmits de gestió, com en el disseny de productes, l’accés a recursos formatius, la coordinació de feines, la recerca i coneixement de materials i tendències, el contacte amb els clients, la creació de catàlegs, etc. De fet, l’artesania, a més d’ajudar a mantenir el patrimoni històric i cultural d’un territori, és una activitat viva, creativa i dinàmica, que genera teixit econòmic. Per tant, vosaltres, que heu nascut en el món digital, teniu l’avantatge d’estar familiaritzats amb la tecnologia i la podeu emprar com una eina versàtil per a infinitat de tasques. 

Si feis una recerca per la xarxa trobareu plantejaments sobradament optimistes sobre l’emprenedoria en el món artesà i part de raó deuen tenir. Si deixam de banda les obligacions pròpies de qualsevol negoci, és cert que hi ha un canvi en la percepció de l’artesania, en el valor que es dona a aquests productes, en la conscienciació responsable i sostenible del consumidor, en l’interès per adquirir productes alternatius… 

Per apropar-vos, ni que sigui una mica, a l’actualitat de l’artesania de Menorca, parlarem de quatre oficis prou singulars. 

L’esparter: la creativitat i la sostenibilitat és a les teves mans 

És, possiblement, l’ofici més manual de tots i una de les pràctiques artesanes més sostenibles, ja que la matèria primera neix i es descompon al camp i només s’empra energia humana, tant per a la recol·lecció com per a la posterior transformació en el producte final. 

A Menorca ha estat una feina que se’n diu d’“a més a més”; és a dir, una feina per guanyar-se un jornal extra o per a l’autoconsum. Gran part de les persones que han fet d’esparters o en coneixen la tècnica provenen del camp, ja que era una pràctica que es feia als llocs, sobretot durant les llargues vetlades d’hivern.

Mans experimentades de l'esparter

La llista d’objectes que es poden fer podria ser inabastable, des dels més tradicionals (senalles, clucales, beaces) fins a tot allò que permeti la vostra creativitat i enginy. Per exemple, fa pocs anys que en l’àmbit internacional es va posar de moda l’elaboració de caps d’animals com a articles de decoració. En principi no es pot dir que sigui un art gaire complicat. La feina primera que s’ha de fer abans no es puguin començar a elaborar objectes és la llata. Es tracta d’una trunyella de brins de fibres vegetals que a Menorca s’acostuma a fer de nou cames que es van entrecavalcant. El més difícil és trobar qui s’hi vulgui dedicar, però encara tenim la sort que hi ha gent disposada a mostrar l’ofici. 

L’arader: un ofici d’arrel 

Potser és un dels oficis més emblemàtics de l’illa i ho ha aconseguit sense fer renou, amb la humilitat inherent als seus orígens rurals. No us podeu arribar a imaginar la quantitat de visitants que s’interessen per l’ofici d’arader, sobretot després de veure les barreres. Per a molts menorquins és un element que tenim tan vist que no ens crida l’atenció; en canvi, la gent que ens visita les troba d’allò més originals, totalment integrades a l’entorn i representatives del paisatge menorquí.

Més enllà de barreres i baranes d'ullastre

Xerrant amb els pocs artesans que ens queden, tots afirmen que tenen molta feina i, fins i tot, en qualque moment els aniria bé tenir un mosso, un aprenent. Quines són les dificultats que tenen? A part dels aspectes relacionats amb les contractacions i les característiques dels tallers, que solen ser petits i és complicat que hi hagi més d’un o dos treballadors, els araders es troben que no hi ha relleu i si res no canvia en pocs anys ens sobraran els dits d’una mà per comptar-los. 

Costa d’imaginar que no siguem capaços de mantenir aquest ofici d’arrel, icònic i representatiu de l’illa. És primordial revertir la situació actual i trobar qui reculli el testimoni d’aquests menestrals. 

El sabater: el gust per la feina ben feta 

Aquest és l’aval del sector del calçat menorquí d’ara i d’abans. L’elaboració d’un producte de qualitat amb bones dosis de disseny han caracteritzat els sabaters menorquins, els quals, al llarg dels anys, han demostrat ser capaços d’adaptar-se, en paraules de l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, “a les conjuntures més diverses i de supervivència davant les crisis més greus”. Tot i que aquesta declaració és de començament de segle XXI, volem creure que també en tindran la capacitat en aquests moments tan difícils.

Botes de la col·lecció del Museu de Menorca

Al segle XIX ja s’afirmava que la qualitat i el disseny del calçat menorquí eren molt alts. En aquella època la base productiva encara era artesanal i el més important de tot era disposar de sabaters experimentats i de treballadors altament formats. La posterior industrialització no podia substituir l’expertesa del personal i això ens fa pensar en la importància de la formació, la qual ha estat una preocupació constant en el món de la sabata. No és sobrer dir que la formació que rebeu ara és essencial per desenvolupar-vos com a persones i per arribar preparats a formacions posteriors que us permetran dur a terme la vostra carrera professional. Curiosament, aquesta perspectiva ja era ben present durant l’edat mitjana quan van néixer els gremis d’oficis, creats per defensar els interessos dels artesans i vetlar per la seva formació. 

El rellotger: l’especialització per marcar la diferència 

Quan pensam en un rellotger ho solem fer en relació amb la persona que arranja rellotges, que pot canviar una pila o revisar el mecanisme perquè les busques tornin a caminar. Heu de saber que a Menorca tenim un rellotger que no només els fa funcionar, sinó que en recupera de molt antics fent les peces necessàries de manera tradicional i, a més, en dissenya i fabrica. Es tracta d’un ofici amb una llarga tradició a Anglaterra i Suïssa, però excepcional a Espanya. 

Quantes vegades no deveu haver vist que la inquietud per conèixer i millorar en la carrera professional fan que una persona recorri quilòmetres per assistir a cursos, participar en tallers o aprendre devora els mestres? Es tracta d’un temps durant el qual es forma i guanya experiència. L’esforç que això suposa (econòmic, social, familiar) es veu recompensat quan el bagatge adquirit pot fer que la seva sigui una feina especialitzada, potser única en el món o, si més no, amb poques persones capacitades per dur-la a terme. 

La precisió també es troba en el treball

En aquest cas l’artesania és duita a un nivell d’excel·lència gairebé inimaginable, que, al mateix temps, ens mostra com el respecte per les tècniques originals i l’àmbit geogràfic no tenen per què ser factors limitadors. 


Per acabar, quan hom parla de l’artesania hi ha molts de criteris que la defineixen i, per tant, no hi ha una única accepció. No obstant això, en un intent de resumir l’artesania us deixam el nostre decàleg particular amb el desig que us ajudi a estimar-la i valorar-la, i la il·lusió que qualcú de vosaltres s'hi dediqui. 
  1. L’artesania és habilitat. Imaginau-vos asseguts al torn intentant fer un gerro a partir d’un tros d’argila. 
  2. L’artesania són vivències. El contacte directe entre artesà i client ha fet dels tallers autèntiques àgores on es pot xerrar de tot. 
  3. L’artesania és transmissió de coneixements. Molts oficis i tècniques han passat de generació en generació, en diversos casos dins el nucli familiar. 
  4. L’artesania és adaptació a l’entorn. Les pràctiques artesanes sorgeixen de la necessitat dels habitants d’un territori, que n’agafen la matèria primera més propera per donar-hi un ús que els faci més fàcil la vida quotidiana. 
  5. L’artesania és herència cultural. Els ebenistes menorquins van reproduir els mobles que arribaven d’Anglaterra durant la dominació britànica. 
  6. L’artesania és economia. Petits tallers han evolucionat cap a marques reconegudes a escala mundial. 
  7. L’artesania és evolució. Visitau el Museu, on hi ha exposats els primers ornaments fets amb ossos, i després entrau a un taller de joieria d’autor. 
  8. L’artesania és esforç. N’hi ha prou d’anar a una pedrera i veure els grans blocs de pedra que s'extreien per construir les cases. 
  9. L’artesania és festa. Així ens ho marca el calendari festiu a través dels productes propis de cada època de l’any. 
  10. L’artesania és marca. Els productes artesans donen autenticitat i identitat al territori, per això l’artesania és una aliada del sector turístic.
Article de Quim Salort Galmés (coordinador del Centre Artesanal de Menorca), publicat al suplement Xoc del Menorca · Es Diari, dia 11/11/2020
centre@artesaniademenorca.com

dimecres, 18 de novembre de 2020

Kika Triay - fotògrafa

Na Kika Triay és Llicenciada en Belles Arts, especialitzada en Imatge, per la Facultat de Belles Arts (Universitat de Barcelona). Va obtenir el Grau Superior de Fotografia Artística, el Màster amb Formació de Professorat a Barcelona i és professora de fotografia al Centre Municipal d'Art de Ciutadella. 

Passava casualment per davant la Sala Xec Coll de Ciutadella i hi vaig entrar. És un costum que tenc quan pas per davant una sala d'exposicions que està oberta. Me vaig trobar davant una exposició de fotos que, en principi, me feia dubtar de si eren fotos o pintures. Evidentment eren fotos -un cartell informatiu m'ho indicava- però quin tipus de fotos? Totes amb un fons blau. «Analogic Blue» cianotípia, fotos que evidenciaven que eren fetes de forma artesana. Una exposició de na Kika, amb qui no vaig dubtar a posar-me en contacte per conèixer la tècnica emprada. 

La fotògrafa Kika Triay i l'art de la cianotípia

La cianotípia va ser inventada l'any 1842 pel britànic John Hersel. Amb aquesta tècnica és com l'artista tracta les imatges de l'exposició, la qual se sostenta en dues grans temàtiques: el mar i la terra. En aquesta tècnica artesanal que empra na Kika hi trobem una varietat d'elements marins del Mediterrani, de jardins i del camp de Menorca. 

Na Kika me va donar l'oportinitat de visitar el taller i poder fer el seguiment del procés de la cianotípia, des de l'exposició solar fins el revelat. Ella treballa amb fotogrames, un procediment que consisteix en col·locar elements damunt el paper emulsionat per crear imatges. Me va explicar que va ser la botànica i fotògrafa anglesa Anna Atkins qui va utilitzar aquest procediment a nivell fotogràfic per primera vegada. Arran d'això es va convertir en la primera dona fotògrafa. 

A una premsa, entre unes làmines de paper, me va mostrar una sèrie de fulles de diferents plantes. Aquestes fulles seques es posen damunt el paper emulsionat quedant blasmada la foto o fotograma. També es pot positivar a partir d'un negatiu en cel·luloide. El primer que va fer va ser recobrir amb una emulsió fotosensible uns papers d'aquarel·la. Damunt el paper emulsionat i eixut es col·loca la planta o diferents plantes, a damunt es posa un vidre i s'exposa durant un temps que pot variar en funció de la llum, des de segons fins a minuts. Seguidament els va posar dins una cubeta amb aigua mentres que, com per art de màgia, va apareixent la imatge cada vegada més nítida fins aconseguir el contrast desitjat. Aquesta tècnica d'impressió també es pot aplicar damunt llenya o vidre. Finalment les impressions es posen a assecar en un lloc obscur i quan estan seques ja s'està en condicions de ser guardades o exposades. 

He d'agrair a na Kika el temps que me va dedicar donant-me a conèixer aquesta primitiva però genial tècnica fotogràfica totalment artesanal. Na Kika imparteix tallers a escoles d'adults d'arreu de Menorca i si hi ha algun grup de fotografia o fotoclub interessat per conèixer i practicar la «cianotípia» estic segur que la trobaran disponible.

Kika Triay 
Fotògrafa cianotípica 

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 15/11/2020
antonio.olives1@gmail.com

diumenge, 15 de novembre de 2020

Caterina Riera - teixidora

Na Caterina Riera és nascuda a Maó i resident a Ciutadella. Durant un temps es va formar com a teixidora artesana de tapissos al Centre d'Art de la Mercè de Girona, tenint com a mestre a Carles Delclaux, provinent de l'Escola Catalana de Tapissos de Sant Cugat. L'any 1990 na Caterina es va instal·lar definitivament a Menorca, on va muntar un petit taller a casa amb telers de diferents mides per anar fent els seus tapissos.

Les primeres referències de la tapisseria occidental són literàries, es remunten a la poesia èpica d'Homer que, en el llibre «L'Odisea» (segle IX aC), ens descriu a Penèlope teixint una peça de roba. Per als egipcis cristians, anomenats coptes, l'art del tapís era el seu mitjà d'expressió favorit. Els primers tapissos occidentals, teixits als monestirs d'Alemanya i Noruega entre els segles XI i XIII, estan molt influenciats pels tapissos coptes i bizantins. Però el primer capítol de la tapisseria occidental es dona amb el tapís «L'Apocalipsi» teixit el segle XIV a França. A partir del segle XIV els europeus comencen a instal·lar tallers a diverses ciutats i realitzen tapissos a gran escala per encàrrec de les Corts. Els grans centres de la tapisseria apareixen a Arràs i Tournai, França i Brussel·les, en el s. XIV i, posteriorment, la Fàbrica dels Gobelins el 1662 a Paris. Actualment Aubusson és el centre neuràlgic de la tapisseria. A Espanya es troba la Reial Fàbrica de Tapissos fundada el 1720 per Felip V, encara en funcionament.

Caterina en ple procés creatiu davant el teler

Vaig visitar na Caterina a casa seva on vaig poder veure com feia feina en dos telers diferents: un de vertical i un altre d'horitzontal. Rere una base de fils ben tensats al teler hi planta un paper vegetal on hi té dibuixada la figura o figures que vol plasmar al tapís. Amb un retolador va marcant amb puntets el dibuix damunt els fils tensats quedant preparat per començar el tapís. Amb unes agulles de llenya de diferents mides va fent va fent punts amb fils de cotó o llana de diferents clors i gruixos fins a tenir acabat el tapís o peça que vol confeccionar ja siguin estores, bosses, tapetes o bufandes de diferents textures, gruixos i colors. Les tècniques més emprades són el tafetà, el sombreix, el tall vertical, l'enllaçat i el perfilat.

Na Caterina ha participat en diferents fires d'estiu a Menorca i a exposicions organitzades pel Centre Artesanal i Entremans. L'any 2018 va participar en una fira a Lanzarote conjuntament amb les artesanes Flora Ritman, Erika Hartje i Rosa Queralt. Consider que l'ofici de fer tapissos amb el teler a l'estil antic s'hauria de promocionar per veure si hi ha joves que el vulguin aprendre encara que sigui com a hobby, però amb la finalitat que no es perdi.

Catalina Riera Fedelich
Carta de Teixidora Artesana

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 08/11/2020
antonio.olives1@gmail.com

divendres, 13 de novembre de 2020

Alexander Hopkins - Lutier

Alexander Hopkins és fill de pare anglès i mare francesa, va néixer a Mallorca on hi va viure fins els 18 anys. Va estudiar a la London Guidhall University, especialitzant-se en instruments de corda polsada (1992-1996). Va treballar i viure a Londres, Budapest, a diverses illes de les Canàries i Itàlia. També va viure 6 anys a Hongria, on va muntar el seu primer taller en què, a part de fabricar instruments, impartia classes a joves aprenents. També va passar una temporada a Romania on va estar investigant sobre la música dels gitanos. 

La investigació musical i instrumental, diu Alexander, ha estat sempre part essencial en el seu ofici de lutier. Diu que, en realitat, les seves inquietuds per la música i els instruments de corda li venen des de petit. Ja als 14 anys es va construir el seu propi violí, el qual seria el punt de partida d'un ofici totalment artesanal. 

Alexander mostrant un dels instruments elaborats al seu taller

Alexander resideix a Menorca des del 2012 on té un petit taller. Taller que vaig tenir el gust de poder visitar i on hi vaig veure diversos instruments confeccionats per ell artesanalment. Són instruments de l'època del barroc i del renaixement com la guitarra castellana, la guitarra catalana, el llaüt, la tiorba, la viola de gamba i la mandolina. 

El lutier ha fet instruments per a músics de Menorca, com una arpa de dos ordres i té en projecte la construcció d'una altra. Fa feina per encàrrec i té clients a la majoria de països d'arreu del món, especialment a Alemanya. 

Per a la construcció dels instruments empra llenyes com l'auró, el noguer i el xiprer. Per fer les tapes de les caixes de ressonància empra l'avet. La seva feia és totalment manual. Empra eines molt senzilles i manuals: diferents tipus de gúbies, enformadors, ganivets, raspalls i garlopes entre d'altres. Amb totes aquestes eines dona forma i vida a instruments que resulten ser autèntiques peces d'art. 

A mesura que vaig coneixent artesanes i artesans de Menorca me n'adon de la gran diferència que hi ha entre els productes de fabricació industrial i els que ho són de fabricació artesanal. Res a veure entre uns i altres. 

Alexander Hopkins junt amb la seva dona Maria Antonieta Muggianu, Elena Armenteros, Mario Garau i Pau Milles, formen part del grup «La Galatea». És una associació cultural nascuda amb l'objectiu de divulgar i promocionar el cant i la música antiga. Puc afirmar que ho han aconseguit amb escreix. 

El mes de novembre el grup «La Galatea» està celebrant el VIII Festival de Música Antiga de Maó 2020. Dies 7, 8, 14 i 15 a la Sala d'Audicions del Claustre del Carme de Maó. Una oportunitat per escoltar i delectar-nos amb la música antiga.

Alexander Hopkins 
Luthier

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 01/11/2020
antonio.olives1@gmail.com

dimecres, 28 d’octubre de 2020

Margarita Moll - joiera

Després de fer el Batxillerat Artístic a l'Escola d'Art a Maó, na Margarita es va traslladar a Barcelona on hi va viure durant 14 anys. Allà es va llicenciar en Belles Arts en l'especialitat de Dibuix a la Facultat de Belles Arts Sant Jordi - Universitat de Barcelona. És graduada en Arts Aplicades en Disseny (Especialitat en Orfebreria i Joieria) i té la Carta d'Artesana joiera concedida pel Consell Insular de Menorca.

Es va iniciar en el món del disseny el 1993 fent feina a Barcelona en diferents empreses com a dissenyadora en joieria. Entre aquestes cal destacar la joieria Ramón Joiers (d'alta joieria). Com a especialista joiera va treballar a les empreses Fimai Joiers i Joies Maiter, on diu que va aprendre molt del Sr. Joan Ros Motserrat. Durant el 1992-1993 va fer feina de dissenyadora i creació de peces per mostres a Chapado Oro Vid, aprenent tècniques de joieria amb el Sr. Ramón Centelles.

Na Margarita participa a diversos mercats

El 2012 na Margarita va crear la seva pròpia marca (Margaritarita). Al seu petit taller va començar a dissenyar i fer les seves pròpies joies. Joies inspirades en la natura, on destaquen els colors, les textures i les línies depurades que defineixen el seu estil. El resultat de la seva feina es pot resumir en que fa peces de joieria contemporània, peces senzilles en les quals empra la plata, el llautó i les pedres semi-precioses. El resultat el vaig poder comprovar en visitar-la al taller, on estava polint unes peces de plata.

També fa arrenjament de joies deteriorades i restauració o reconversió de peces antigues, com una de les antigues bosses de malla de plata que ha convertit en un penjoll genial. Com a especialista en dibuix que és i que té com a activitat secundària, també es dedica a pintar petites aquarel·les, punts de lectura inspirats sempre en l'entorn menorquí i en què predominen els animals i les plantes. Cada dibuix sembla que té vida pròpia.

Sol participar en els mercats de Nadal i té joies a diferents indrets de Menorca. No té botiga o punt de venda propi donat que, com ella diu, és molt complicat avui poder viure només de la joieria artesana. El 2014 va participar en l'Intercanvi Internacional de Joieria «2014 Jewelry Exchange» juntament amb 318 joiers d'arreu del món. El 2018 va obtenir el 1r premi en el I Concurs d'Artesania Creativa i VI Mostra d'Artesania Creativa de Menorca organitzat per l'associació Entremans. 

A mida que vaig coneixent els artesans i les artesanes de Menorca, veig més la necessitat de recolzament que necessita aquest col·lectiu per poder tirar endavant i poder mantenir els seus tallers ben actius. Fer més mercadets de caps de setmana a diferents pobles, exposicions col·lectives, certàmens... En definitiva, maneres d'atracar i fer visibles els productes artesans dels nostres menorquins i menorquines que bé s'ho mereixen.

Margarita Moll Bagur
Carta d'Artesana Joiera
Email: mmolljoies@gmail.com
Facebok: www.facebook.com/mmoll.joies

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 25/10/2020
antonio.olives1@gmail.com

dimecres, 21 d’octubre de 2020

Sebastià Moll Moll - arader

Fa més de 35 anys que en Sebastià es dedica a l'ofici d'arader, o mestre d'arades, donant continuïtat a l'empresa familiar fundada a principis del segle XX. En Miquel Taltavull i en Pedro Ribot li van donar una aixa i un tros de llenya d'ullatre per a què comencés a practicar assegut damunt el banc de llavorar. Així va ser com va començar en l'aprenentatge d'aquest ofici tradicional artesà. Fins l'any 2000 va fer feina amb en Miquel, que estava en el negoci des d'abans que ell. A partir d'aquell moment va agafar el negoci tot sol i fins el dia d'avui.

El 2002 li va ser concedida la Carta de Mestre Artesà en l'ofici d'arader. Un dels màxims reconeixements li va arribar l'any 2007 quan, en commemoració del centenari de la Cambra de Comerç i Navegació de Menorca, se li va concedir el Diploma per la seua labor en un ofici tradicional que ha passat de generació en generació.

En Sebastià ajustant les barres d'una barrera 

L'ofici d'arader anys enrere estava totalment vinculat a la ruralia de Menorca però ara la feina que consistia, sobretot, en fer arades per llaurar, jous i esterrossadors i molts altres estris del camp com les barreres d'ullastre, ha canviat molt. Amb l'arribada dels tractors i altres maquinaries agrícoles els araders es van haver de reinventar fent peces de nova utilitat.

En Sebastià diu haver fet i arranjat carros, així com també caixes de llenya de les primeres màquines de segar que hi va haver a Menorca, què anaven enganxades a una bístia de cabestre. També ha fet moltes barreres, arades, esterrossadors i mànecs de càvecs. Curiosament, diu, que fa poc va fer una arada romana o de mitja colla, per encàrrec d'un jove pagès que, suposadament, l'emprarà per llaurar terra d'estivada o per sembrar patates. Sigui com sigui està bé que qualque jove mantengui l'antiga tradició de llaurar amb bístia.

Al dia d'avui, però, el producte que té més demanda són les típiques barreres menorquines d'ullatre. La barrera menorquina consta de dues peces verticals -barra mestre i batador- amb uns traus a on va acoblades les barres horitzontals, que poden ser entre 8 o 9 segons l'alçada del portell. També fa les típiques taules i bancs de pagès, tabalets i balaustrades. Actualment en Sebastià també fa capçaleres per llits, tauletes rústiques de nit i altres estris que li encomanin.

La llenya que s'empra és la d'ullatre i unes barreres, diu en Sebastià, poden durar perfectament entre 20 i 30 anys. Són, principalment, tres els tipus de barreres que es fan; barrera serrada, les barres estan esmitjades en vàries fulles; barrera de xapada, amb les barres esmitjades en dues parts; i, barrera de barra rodona, amb les barres senceres. Equipar els portells dels llocs de Menorca amb les típiques barreres d'ullastre li donen sempre un valor més paisatgístic.

Sebastià Moll Moll
Mestre Artesà arader
Francesc de Borja Moll, 32 Ciutadella
Email: sebastianmoll@hotmail.es

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 18/10/2020
antonio.olives1@gmail.com

dimecres, 14 d’octubre de 2020

Pedro Allès Pons - forner

En Pedro Allès Pons és Mestre Artesà Forner. Va aprendre a fer pa amb son pare i sa mare, en Pedro Allès Janer i na Margarita Pons Coll. Son pare als 15 anys va començar a fer de forner amb un conco seu a un forn de llenya que hi havia al Carrer Fred de Ferreries. En Pedro, que es pot dir ha viscut tota la vida entre pans, ha agafat el relleu a son pare i continua fent pa artesà mantenint-ne algun de ben tradicional, com per exemple el coc.

El 1974 van traslladar l'obrador vora la carretera general, adaptat a les necessitats del moment. En Pedro elabora pa artesà amb llevat de massa mare, sense conservants i amb farines de bona qualitat; pa que no té res a veure amb el d'elaboració industrial. La massa mare consisteix en agafar una part de pasta de la pasterada del dia i deixar-la en fred fins l’endemà. Aquesta servirà per fer fermentar la nova pasterada. I així cada dia van guardant una porció de pasta assegurant-se sempre de tenir massa mare fresca.

Tot i que en Pedro disposa d'unes instal·lacions amb maquinària moderna (forns, càmbres de fermentació, de fred i de congelació) la manera de fer el pa la mantenen de forma artesana. Per la feina es pot dir que té tres obradors: on elaboren el pa, un altre per a la pastisseria i un tercera per a la rebosteria.

Forn de pa, pastisseria i rebosteria tradicional a Ca'n Pedro

Empra diferents farines, totes de màxima qualitat. N'empra unes de franceses moltes amb molí de pedra amb les quals fa un tipus de pans especials, específicament per alguns restaurants. També en fa amb una farina de La Garrotxa (Girona) amb un 60% de sègol; un pa de xia amb farina de blat de moro i llavors de xia, que diu en Pedro que té molta demanda; i, els clàssic pans rodons o de pagès, barres de viena i cocs, entre d´altres...

A l'obrador elaboren una gran varietat de galetes, dolços i pastes salades. També fa unes ensaïmades de metre i mig, sobre tot per encàrrecs de càtering. Aquest estiu, diu, li han fallat els clients d'hotels degut a les circumstàncies actuals del Covid, no tant els restaurants que té com a clients, amb la qual cosa al final, dins la anormalitat, han anat fent feina. També els punts de venda que té a Ferreries , Es Mercadal i Maó han fet bona feina.

Es podria dir que a les 21 hores comencen la jornada de fer el pa, posant la farina amb la corresponent massa mare a les mescladores i deixant que la pasta fermenti per anar fent, després, els pans de diferents tipus. Damunt les 12 de la nit comencen a fer les primeres fornades, primer les dels pans que s'han de tallar. I, de bon matí distribueixen el pa del dia acabat de fer als seus punts de venda i als clients.

En Pedro té una plantilla d'entre 35-40 treballadors en un estiu normal. Enguany, malauradament, no ho ha estat, així que esperem que ho sigui el qui ve. Diu que són un gran equip, com una família. Entre els Treballadors, a més, compta amb un pastisser amb carta d'artesà.

Pedro Allès Pons 
Mestre Artesà Forner
Ctra. General 28, Ferreries
Email: info@panaderiapedro.com

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 11/10/2020
antonio.olives1@gmail.com

dimecres, 7 d’octubre de 2020

Joan Pons - guitarrer

Per xerrar d'en Joan Pons Huguet m'he de referir primer a la seva esposa M. Antonia Moll Seguí, catedràtica de música qui, el 1994 fruit dels seus estudis i investigació, decideix recopilar informació sobre la cultura musical de Ciutadella. El resultat va ser la publicació del llibre Folklore musical de Ciutadella en el qual descriu les característiques i prestacions de dos instruments típics de Menorca: el guitarró i el tiple menorquins.

Fruit de la informació aportada per na M. Antonia, en Joan s'interessa per aquests dos instruments i amb el guiatge inicial de dos artesans guitarrers (en Ramón Castelló i en Sebastià Moll), el 1996 comença a treure mides i patrons amb els que fa els seus primers guitarrons i tiples. Aquests instruments els ha anat fent per a diferents grups de ball folklòric de Menorca. Amb tot, el guitarró i el tiple menorquins allà on són més utilitzats és a Ciutadella.

En Joan i na M. Antònia mostrant els dos instruments representatius del folklore menorquí

El 2005 a en Joan, en reconeixement al màxim nivell assolit amb la pràctica de l'ofici de guitarrer, se li va concedir la Carta de Mestre Artesà Guitarrer.

El dia que vaig visitar en Joan no tenia cap d'aquests instruments començats però per mitjà d'un vídeo, unes fotos i les seves explicacions de mestre vaig poder captar, amb tot detall, com es construeixen aquest dos instruments.

Segons en Joan hi ha un procés molt llarg de construcció. Els materials que utilitza per construir els guitarrons i els tiples són el cirerer, el banús i el pi-avet. La llenya del cirerer l'empra per fer el mànec, els costats i el dors; el pi-avet per fer la tapa harmònica, que és la part més important que donarà so a l'instrument; i, el banús per fer les clavilles i una planxa damunt el màstil on van els trastes. 

Una vegada preparats tots els motllos construeix el mànec, el claviller i les clavilles, després posa les làmines de cirerer, per fer els costats de 2 mm., en aigua bullent durant un temps i després les col·loca dins els motllos amb 2 serjants per comprimir i donar forma als costats. Un cop eixuts els acopla al mànec i a la part de darrere hi va una peça per ajuntar els dos costats. Després ja pot posar el dors i la tapa harmònica que serà com a màxim de 1,5mm. i amb la qual ja queda tancada la caixa de ressonància. La darrera part seria assenyalar amb molta cura on van els trastes ja que d'ells dependrà la correcta afinació de l'instrument. 

Els mànecs, tant del guitarró com del tiple, consten de set trasts. El guitarró té cinc cordes que, antigament diu en Joan eren de budell, avui en dia són de niló. El tiple, més petit que el guitarró, té quatre codes i per les seves característiques té el so molt més agut que el del guitarró. També és més dificultós de tocar. Evidentment, una vegada acabats, aquests instruments s'han d'afinar, un fet pel qual en Joan no té cap problema. Un cop ell ha resolt la part tècnica, na M. Atonia li resol la part musical amb l'afinació dels instruments. 

En Joan, si es dona el cas, també arranja instruments de corda. I, també fa castanyoles -les típiques menorquines-. Partint d'unes castanyoles antigues en va treure mides i patrons i va treure el model que empren els grups de ball folklòric de Menorca. 

Gràcies Mestre Joan, per tota aquesta informació!

Joan Pons Huguet
Mestre Artesà Guitarrer
Portal de Sa Font 26, Ciutadella
Email.: a.moll.segui@gmail.com

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 04/10/2020
antonio.olives1@gmail.com

diumenge, 4 d’octubre de 2020

Toni Casalí - fuster primater d'obra fina

Es considera o defineix com a fuster primater d'obra fina aquell ebenista o fuster que fa mobles fins i de manera artesana. Aquest és el cas d'en Toni, a qui se li va concedir la Carta de Mestre Artesà de Fuster primater d'obra fina, una distinció ben merescuda ja que ell és la cinquena generació d'una nissaga de fusters artesans.

Es pot dir que en Toni va començar a caminar i jugar per dins el taller de son pare, un espai que sempre ha format part important de la seva vida. Com és lògic, l'ofici el va aprendre adquirint els coneixements de tradició familiar. Uns coneixements que amb els anys ha anat adaptant a les necessitats requerides en cada moment. Ara fa 6 anys que gestiona el taller pel seu compte.

En Toni amb algunes de les peces fetes amb el torn

L'ofici de fuster és un dels més antics, un ofici que ha anat evolucionant al llarg del temps segons les necessitats de cada època. Un ofici que en mans d'artesans i amb experiència, han anat adquirint diverses tècniques aconseguint destacar dins els oficis artesans.

En primer en entrar dins una fusteria et trobaves amb el taulell, una taula alta i llarga amb un caragol a un extrem on, còmodament, feia feina el fuster. Aquest emprava eines manuals com la serra de bastidor, la garlopa, els escaires i els regles, el trepant de mà (també anomenat filaberquí) i les barrines, entre moltes altres eines més. Avui en dia moltes d'aquestes eines han estat substituïdes per màquines que faciliten i agilitzen la feina mantenint, emperò, les tècniques artesanes.

Anys enrere, quan es feia una casa de nova construcció una gran part de l'obra anava a càrrec del fuster, començant per les bigues i fires dels sostres, bastiments, portes i finestres. Avui en dia als habitatges d'obra nova s'hi posen portes i finestres de PVC i alumini. Aquests materials han substituït en part la llenya degut a que resisteixen més les inclemències del temps. 

En Toni diu que el que més fa avui en dia són bastiments i portes d'interior. També alguna porta d'exterior i finestres, sobretot de cases antigues i de clients que volen mantenir l'estètica d'antany. La llenya que empre gairebé sempre és el pi i la teca. Fa algun mobles per encàrrec, com també algun arranjo a mobles antics, portes i finestres. 

Els arrambadors d'escala que en primer feien de llenya avui també són substituïts per vidre, acer inoxidable i/o ferro. Igualment les cuines que el fusters finien i que començava per anava a prendre les mides i fer-les amb llenya a gust del client. Actualment vénen amb mòduls fets de fàbrica, molt pràctics de muntar però on la qualitat i l'estètica canvia molt. 

Fa uns anys que va muntar un torn i açò li permet fer diferents peces noves per substituir alguna peça deteriorada de mobles o passamans antics. A l'hora de fer una feina sempre assessora els clients perquè quedin satisfets.

D'ençà que té el torn, sempre i quan disposi de temps, experimenta i treu el seu vessant més artístic, com vaig poder comprovar, aconseguint peces totalment artístiques. Poden ser peces d'utilitat o decoratives i que igual que els mobles les pot fer per encàrrec i a gust del client. En equipar una casa amb portes, finestres i mobles de fabricació artesana, sempre tindrà un valor afegit.

Toni Casalí Sintes
Mestre Artesà Fuster primater d'obra fina
Avd. De la Mar 57, Es Migjorn Gran
Email- el_carpintero_feliz@hotmail.com

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 28/09/2020
antonio.olives1@gmail.com

divendres, 2 d’octubre de 2020

Turid Ljosnes - manufacturera tèxtil

Turid és natural de Noruega i resident a Menorca d'ençà fa tres anys. Com amant de la natura, va fer un curs presencial sobre tinys naturals a Noruega. L'experiència la va motivar a continuar amb cursos online sobre tècniques de tinys naturals i estampats. Es va anar engrescant cada vegada més per continuar explorant i experimentant amb aquestes tècniques.

Coneixia Menorca d'haver vingut de vacances bastants anys enrere. Quan ara fa tres anys va tornar, aquesta vegada va ser per quedar-se. Decidida a millorar i a donar continuïtat al que havia après, es va posar en contacte amb el GOB participant en  algun taller i en excursions que li van permetre conèixer la flora i fauna de Menorca. El seu objectiu... fer coses originals, amb identitat pròpia i utilitzant materials i tècniques respectuoses amb el medi ambient.

Turid desenvolupa el seu treball pensant en la sostenibilitat i la preservació de la natura, emprant materials 100% naturals com els tèxtils que ella empre (el cotó, el lli, la seda i la llana), sempre buscant materials orgànics i reciclats. Amb certa freqüència ha trobat teles d'excel·lent qualitat a Mestral, per exemple teles de lli, que no ha dubtat en adquirir per donar-les nova vida.

A l'hora de comprar-nos una roba, diu, hauríem de preguntar-nos: Qui va fer la roba que vull comprar? De què esta feta? Quin és l'impacte ambiental del procés de producció? Hem de tenir en compte que la indústria tèxtil és una de les més contaminants a nivell mundial.

Les plantes són un element essencial al taller de Turid 

La majoria de tinys naturals que empre Turid són de matèries recol·lectades a Menorca. Va explorant cercant nous colors. Té la col·laboració d'alguns restaurants i floristeries que li permeten reciclar i usar residus vegetals que, amb l'alquímia de l'aigua i el foc, aplica sobre teixits ecològics i únics. Un element per aconseguir un colorant destacat és el pinyol d'alvocat. Mai se m'hauria ocorregut que tingués aquesta utilitat.

Les robes, abans d'estampar-les, les renta amb aigua bullent amb un component provinent de la cendra del carbó, que no és altra cosa que el lleixiu que empraven les nostres avies "per passar bugada".

Turid confecciona sobretot teixits de vestir, mantells, llençols, cobrellits, coixins, bosses i paneres. Són peces amb teles prèviament estampades a mà, úniques ja que vaig poder comprovar que no en tenia cap d'igual.

En demanar-li què passa amb els estampats quan rentes la roba; és a dir, si no destenyeixen, diu que si els rentats es fan bé els estampats perduren com perdura la mateixa roba que al ser confeccionada amb materials de qualitat difícilment s'esquinçarà. Per açò pretén animar a la gent a prendre decisions conscients comprant roba de qualitat i duradora, en tost de barata i sintètica».

Turid Ljosnes Tarabay 
Manufacturera tèxtil
Email: info@bonasoca.com
Web: www.bonasoca.com

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 20/09/2020
antonio.olives1@gmail.com

dimecres, 30 de setembre de 2020

Joan Coll - torner

Tan com va estic descobrint més i més artesanes i artesans d'arreu de Menorca. En aquesta ocasió he visitat en Joan Coll, a Ferreries. En Joan va entrar en contacte amb el món de la llenya als 12 anys en una fàbrica de mobles, on prest va aprendre a manejar el torn. Va ser a on primer va poder experimentar amb la feina tradicional de la fusteria i l'ebenisteria, i a on va poder anar aplicant la seva imaginació creativa, complementant la feina del torn amb la d'ebenista.

Engrescat amb la feina amb el torn, i veient els resultats que obtenia aconseguint peces úniques (per tant artesanes), el 2007 va començar a tornejar per segments, cercant sempre dissenys innovadors i aconseguint peces cada vegada més sofisticades i úniques.

El 2002 el Govern de les Illes Balears li havia concedit la Carta de Mestre Artesà Torner en l'ofici de la fusta, una distinció ben guanyada i merescuda.

Joan Coll mostra algunes de les seves creacions

En Joan ha tornejat balustrades, passamans o arrambadors, detalls per mobles, però, sobretot, peces artesanes de diferents mides, algunes de grans dimensions com un sèrie d'àmfores fetes a escala tretes de documents antics. Crida l'atenció una mostra d'algunes d'aquestes àmfores, de les quals n'hi ha de romanes, gregues, turques i púniques. A més, té una gran varietat de gerres i gerros, centres de taula, soperes i ancolles. Fa uns anys va fer devers 60 bolles per als jugadors de La Bolla de Sant Lluís.

Entre el 2003 i el 2004 va decidir treure un nou producte, les castanyoles. Ho va fer després de consultar pintures de Chiesa i documents de folklore antics. Així va aconseguir treure amb la màxima fidelitat el model de l'autèntica castanyola menorquina.

Hi ha varis factors que influeixen en la qualitat d'unes castanyoles: la llenya, la precisió del diàmetre i el buit de cada peça perquè el so de percussió sigui perfecte. Cada mà té el seu joc. El joc de la mà dreta, anomenat «femella», té el so més greu; i, el joc de la mà esquerra és més agut i s'anomena «mascle». Diu en Joan que fer un joc de castanyoles li pot dur entre 8 i 9 hores de feina. Em dèia que gairebé tots els grups folklòrics de Menorca tenen castanyoles que ell ha fet i, fins i tot, que un grup de folklore d'Alacant li va encarregant varis jocs de castanyoles.

Sempre empre llenyes de bona qualitat i diferents, com ara el banús, el pal vermell, el ginjoler, el bedoll, l'auró, l'ullastre, el pi i l'alzina. Va emprant una o altra llenya segons la peça a què va destinada. Cada peça la poleix amb paper esmeril i l'acaba amb un brunyit amb cera d'abelles. Mai empre tinys i cada peça queda amb el color natural de la llenya amb què ha estat feta.

A en Joan li agradaria poder ensenyar l'art de la torneria a joves, sobretot a fer castanyoles, i transmetre els seus coneixements per evitar que es perdi aquest ofici artesà de torner de la fusta.

Joan Coll Janer
Mestre Artesà Torner de fusta
Email: etsalocs@gmail.com

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 13/09/2020
antonio.olives1@gmail.com

divendres, 18 de setembre de 2020

Amal Zaccour - dissenyadora de calçat

Amal Zaccour és libanesa i va estudiar arquitectura d'interior i disseny de moda a Barcelona. Va venir a Menorca el 1999 contractada per la fàbrica de sabates Salord Jover de Ciutadella, on hi va treballar varies temporades com a dissenyadora artesana. El 2002 Amal va crear «Uooks!» la seva pròpia marca d'avarques. Així va començar a treballar pel seu compte com a artesana autònoma.

L'origen de les avarques es remunta als primers foners de les Illes Balears. Aquest calçat estava fet amb cuiro, amb una sola peça que adaptaven a la forma del peu i que cosien de manera rudimentària. Era un calçat que estava pensat per caminar per paratges abruptes i per protegir els peus de pedres i roques.

Els pagesos van heretar aquest tipus de calçat veient en ell una forma ideal de protecció dels peus ja que havien d'afrontar llargues jornades de caminar damunt terra. Amb tot, en van millorar el disseny.

Amal reinterpreta l'avarca menorquina

El tipus d'avarca va anar evolucionant quan va començar a emprar gomes de neumàtics de cotxe que ja no servien i les empraven per fer la planta de l'avarca. És a partir d'aquí que l'avarca es confecciona en tres peces: la planta de goma o cautxú, l'empenya de pell o lona i la tira del taló o talonera, tots tres elements cosits amb fil encerat. Anys enrere els pagesos es confeccionaven les seves pròpies avarques.

Amb el pas del temp, els dissenys de les avarques han anat evolucionat molt més, tan és així que aquest tipus de calçat ha aconseguit entrar dins el món de la moda. A l'ús del cautxú s'hi han incorporat altres materials innovadors, especialment pensats per facilitar la confecció de les avarques menorquines. L'objectiu és aconseguir un calçat més còmode sense perdre la seva essència original, un referent genuí de l'illa.

Amal Zaccour dona una passa més en el disseny de les avarques amb la marca «Uooks!». La seva proposta és una desconstrucció per a reinterpretar les avarques construint noves peces que descriu com a «atemporals i amb ànima». És que quan veus les avarques que dissenya Amal te n´adones que l'art no té límits.

I quin és el significat de Uooks? És el mot usat pels pagesos quan va a arreplegar les vaques. Així la marca per Amal vol ser un homenatge al camp i als seus pagesos. Un homenatge també als llocs de Menorca ja que molts dels seus models duen el nom de llocs d'arreu de Menorca.

Avui en dia les avarques de Menorca les podem trobar en diferents models, materials i colors, que podem combinar amb elegància genuina i comoditat. Un calçat que podem lluir tant a la platja com a la ciutat, com en qualsevol esdeveniment.

Amal Zaccour
Dissenyadora de calçat i complements
amalzaccour@gmail.com

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 06/09/2020
antonio.olives1@gmail.com

dimecres, 16 de setembre de 2020

Roberto López - picador de pedra

Roberto López és natural de Barcelona i resident a Menorca d'ençà el 2005. En Roberto va estudiar "arts aplicades a l'escultura" a Santiago de Compostel·la. Acabats els estudis va estar treballant en la rehabilitació de conjunts històrics de Galícia.

L'any 2000 es va desplaçar a València per a treballar al taller de Manolo Martín, mestre faller, aconseguint el premi al ninot indultat de 2001. Aquesta experiència li va obrir el camí en el món dels decorats de teatre i cinema, creant escenografies i realitzant propostes per a l'estand d'Ericsson al Barcelona Mobile 2009-11. És col·laborador habitual de Pepe Von Strudel a les decoracions d'hotels com el Ritz o el Cottom House a Barcelona.

El marès és present en bona part de l'obra de Roberto

La seva obra ha anat evolucionant des dels seus inicis com a picapedrer i escultor ornamental. Ha passat de l'escultura clàssica i figurativa cap a l'experimentació amb diferents materials com ara la fusta, el vidre o el ferro, i cap a formes cada vegada més abstractes i poètiques estant, en aquest moment, investigant amb la síntesi de la forma. Combina amb sensibilitat les formes geomètriques amb les estructures orgàniques buscant el missatge inherent, una història encoberta que surt i transmet a través de la seva obra.

Diu Roberto que quan va arribar a Menorca va ser com descobrir un lloc d'inspiració: la llum, els colors, la pau eren com un regal que li oferia la natura. Açò el va afavorir per inspirar-se i anar creant el seu propi estil. Va començar a treballar el marès esporàdicament, experimentant amb pedra de diferents pedreres de Menorca. L'escultura, diu, «es crea dins d'un mateix però la pedra que tens davant mostra vides anteriors a les quals dones nova vida i açò influeix en el procés i el resultat final».

Fa tres anys que gestiona Sa Sinia Art Hub de la qual és soci fundador. Es tracta d'un espai que comparteix amb altres artesans i artistes on l'art és l'eix principal. Un espai on ofereix alguns tallers com els que ha impartit a l'Escola d'Adults des Castell i a alguns grups escolars.

Roberto ha participat en algunes exposicions o certàmens on ha vist premiades algunes de les seves obres. Premi al ninot de falla Na Jordana, València (2001); millor peça contemporània de la Fira d'Artesania de Menorca (2011); finalista en el certamen d'escultura ciutat de Maó (2018); i, segon Premi d'Artesanía Creativa, Alaior (2018).

Darrerament en Roberto també es dedica al gravat. Diu que «el gravat, és per jo, la membrana que hi ha entre la pintura i l'escultura». Per jo, que som un enamorat del marès, va ser un plaer poder contemplar algunes de les seves obres. Obres de marès, aquesta pedra que es ve usant a Menorca des de la mateixa Prehistòria.

Roberto López Fernández
Tècnic Superior en Escultura
Carta d'Artesà Picador de Pedra
Gestor Cultural de Sa Sínia Art Hub
Email: robertolopezescultor@gmail.com

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 30/08/2020
antonio.olives1@gmail.com

dissabte, 12 de setembre de 2020

Cristina Arcos - joiera

Quan entres dins la botiga-taller de na Cristina et trobes amb un espai on l'art éss present en les quatre parets. Un art present en la mateixa decoració què et porta a la màgia de les platges i els arenals d'arreu de Menorca. És un espai dissenyat amb la col·laboració d'altres artesans i artesanes de Menorca. Un espai on es combinen la llenya, el vidre i el metall, la llum i el color, tot aconseguint un ambient totalment mediterrani.

Na Cristina és Llicenciada en Història i és Tècnica en joieria per l'Escola d'Art de Menorca. L'origen de la passió per la joieria va començar en un viatge a Mèxic amb gran influència de l'estudi de la cultura i l'antropologia.

Instal·lada a Menorca des de fa més de 20 anys, ara en fa 8 que va obrir la seva botiga-taller. És un espai que més que botiga sembla una petita sala d'exposicions on no et canses de mirar i admirar les creacions amb personalitat pròpia, peces senzilles fetes a mà mitjançant el procediment artesà que conté tota la màgia de l'ofici.

Na Cristina treballa amb plata i amb banys d'or, i utilitza diferents tècniques com la construcció amb soldadura, el modelatge amb ceres o la fosa en terra, entre d'altres.

La botiga-taller de Cristina és plena d'art

En les seves col·leccions hi destaquen els eriçons i els cavallets de mar, els corns, les orelles de venus, els caragolins i els peixos. La majoria d'aquests elements tenen el seu origen al mar i l'antiga cultura mediterrània. Amb aquests experimenta jugant amb el volum i el color aconseguint autèntiques peces d'autor.

Durant l'hivern i la tardor dissenya i crea les noves col·leccions que treu durant la primavera i l'estiu. El seu punt principal de venda és la botiga-taller, on se la pot veure fer feina. També es poden adquirir els seus productes a diferents llocs emblemàtics de Menorca. Les seves col·leccions estan, també, fora de l'illa com ara a Luxemburg.

Va exposar a Es Baluart, Palma de Mallorca,  dins del programa «Disseny i innovació a les Illes Balears», i també va participar amb 7 de Joies en una exposició col·lectiva que es va poder veure a Ciutadella, Maó i Formentera.

En apropar-me, una vegada més, a l'ofici d'una artesana vaig poder comprovar l'atenció professional i personalitzada amb que atenia una família que van adquirir algunes peces i que es van acomiadar dient «tornarem». Em vaig quedar amb aquesta frase perquè demostraven que se n’anaven satisfets, tant del producte adquirit com de l'atenció rebuda. I es que com diu na Cristina «a l'hora de crear sempre tinc en compte que les joies realcin a la persona que les porta» i és evident que ho està aconseguint. Li demostren amb agraïment els clients i les clientes. I és que amb les seves joies na Cristina ofereix l'oportunitat d'endur-se'n un trosset de la màgia del seu art, un petit tresor de la mediterrània.

Cristina Arcos Navales
Carta d'Artesana Joiera
C/. Sant Lluís 101, Menorca
Email: hola@cristinarcos.com
Web: cristinarcos.com

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 23/08/2020
antonio.olives1@gmail.com