divendres, 27 de novembre de 2020

Pedro Pons - mestre d'arades i mestre de molins

D'ençà que estic fent el seguiment de diferents artesans i artesanes de Menorca, m'estic donant compte de com d'importants són aquests oficis antics, alguns en perill de desaparèixer si no hi ha relleus generacionals. En aquesta ocasió he tingut l'oportunitat de conèixer la trajectòria professional d'un artesà de la llenya, en Pedro Pons a qui se'l coneix com a l'arader de Sant Lluís o de Binirramet. 

En Pedro, conegut també per «en Peyo», diu que volia ser fuster però no trobava feina d'aquest ofici i se li va oferir aprendre a fer d'arader. Tot i que desconeixia del tot aquest ofici amb 15 anys es va posar a les ordres d'en Biel Cardona, l'arader que seria el seu mestre. Amb ell va aprendre a fer i arrenjar arades, barreres i tot tipus d'estris de llenya relacionats amb el camp. 

Quan en Biel es va jubilar en complir els 65 anys en Pedro va decidir muntar el seu propi taller a Binirramet, una estància de son pare. Aquest el va ajudar a adquirir algunes màquines imprescindibles per a realitzar la feina. Durant la seva trajectòria laboral ha fet i arrenjat arades, vares de carretons i cabriols i tot tipus d'estris que emprava la pagesia. El que més ha fet, diu, són barreres i n'ha fet tantes que n'ha perdut el compte. Moltes han anat a parar fora de Menorca. 

Pedro al mig dirigint el grup de voluntaris que van restaurar la Sínia de la Plana

Desprès de 36 anys en actiu ha hagut de deixar l'ofici per manca de salut, però la veritat és que té tota una trajectòria professional que bé mereix ser recordada. En Pedro té la Carta de mestre artesà arder i és l'únic a Menorca que té la Carta de mestre artesà de molins. 

Entre 1987 i 1989 va fer una restauració integral del Molí de Dalt de Sant Lluís. És un molí construït el 1762 durant la denominació francesa a Menorca i que desprès de molts any en desús estava molt deteriorat. La restauració va consistir en fer-hi algunes peces noves, incloses les aspes i la cúpula o curucull, o altres van ser simplement restaurades. Diu en Pedro que ell ha estat el darrer que l'ha fet moldre. A dia d'avui fer-ho funcionar implicaria fer-hi un bon repàs o posada apunt... Als anys 90 va restaurar el Molí des Compte de Ciutadella, una restauració similar a la del Molí de Dalt. A Sant Lluís també ha restaurat el Molí de Baix, així com un pou de torn al carrer del Compte de Lannion i va construir una sínia de cadufs nova a Sant Joan de Binissaida. 

La darrera obra artesanal en què ha participat ha estat la restauració i recuperació de la Sínia de la Plana a Maó, juntament amb un grup de voluntaris. Evidentment que sense la seva aportació com a tècnic artesà amb llenya consider que no hagués estat possible. 

En Pedro ha participat en diferents fires, durant 11 anys a la Diada de les Illes Balears a Mallorca, convidat per la Conselleria de Turisme. També ha estat a fires fent demostracions de l'ofici (Madrid, Polònia i Berlín). És una oportunitat ben merescuda la de poder donar a conèixer un ofici artesà com el d'arader fora de Menorca.

Pedro Pons Pons 
Carta de Mestre Arader 
Carta de Mestre de Molins 

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 22/11/2020
antonio.olives1@gmail.com

dijous, 19 de novembre de 2020

Més que fer feina amb les mans

Us agrada la feina ben feta, manipular objectes, canviar peces, fer fotos, emprar les xarxes socials i explicar històries? Si la vostra resposta és afirmativa, no hi ha dubte, som davant artesans en potència. No és cap broma! Bé, potser aquesta afirmació és agosarada, però almanco tindríeu aclarides part de les tasques a què s’enfronta un artesà, i això no és poc. 

Visita escolar

Segur que qualque vegada us han dit o deveu haver sentit a dir l’expressió “a poc a poc i amb bones”. Si, a més, hi afegim la dita “feina feta no té destorb”, ens trobam davant dues de les principals característiques de les feines artesanes. I segurament direu, per què? És ben senzill i fàcil d’explicar. La feina dels artesans és lenta, ja que els productes que elaboren es fan mitjançant tècniques principalment manuals i les peces es fan una a una; emperò no es perd el temps, sinó que el minuciós procés productiu dona com a resultat un producte de qualitat. 

Resulta que habitualment es vincula el concepte d’artesà a la persona que fa feina amb les mans. Ras i curt, però no deixa de ser una definició bastant simple; no us ho sembla? Fa uns anys, el sociòleg Richard Sennett va escriure L’artesà, un llibre en què analitzava la revaloració de la feina artesana enfront de les deshumanitzades formes de treball i de consum del món actual. El seu plantejament anava més enllà de definir l’artesà com a tal i ho extrapolava a qualsevol professió. Per Sennett, el valor del fet artesà es troba en la reflexió, el coneixement profund i la personalització, cosa que fa possible saber on s’han fet aquells productes, qui els ha fet i en quines condicions. Arran d’aquest punt de vista, en algunes de les activitats que desenvolupam al Centre Artesanal de Menorca hem convingut i donat per bona aquesta definició: “Un artesà gaudeix del que fa i procura fer-ho bé pel simple fet de fer-ho bé; personalitza i dona caràcter al seu producte; experimenta, investiga amb materials i formats; aprèn treballant; mostra empatia amb el client; se centra en la producció, no acostuma a ser bon venedor i no vol intermediaris.” Per tant, ser artesà és molt més que fer les coses amb les mans. Pensau-hi i veureu que en el vostre dia a dia hi ha qualque fet que mostra com tots tenim part d’artesans. 

I voleu dir que no es pot emprar maquinària o no es pot introduir la tecnologia? I tant que sí! Es poden emprar tant en el procés productiu com de gestió i comercialització. Les eines mecàniques, sense caure en l’automatització, faciliten i agilitzen la feina, mentre que les tecnologies de la informació i la comunicació s’empren tant en els tràmits de gestió, com en el disseny de productes, l’accés a recursos formatius, la coordinació de feines, la recerca i coneixement de materials i tendències, el contacte amb els clients, la creació de catàlegs, etc. De fet, l’artesania, a més d’ajudar a mantenir el patrimoni històric i cultural d’un territori, és una activitat viva, creativa i dinàmica, que genera teixit econòmic. Per tant, vosaltres, que heu nascut en el món digital, teniu l’avantatge d’estar familiaritzats amb la tecnologia i la podeu emprar com una eina versàtil per a infinitat de tasques. 

Si feis una recerca per la xarxa trobareu plantejaments sobradament optimistes sobre l’emprenedoria en el món artesà i part de raó deuen tenir. Si deixam de banda les obligacions pròpies de qualsevol negoci, és cert que hi ha un canvi en la percepció de l’artesania, en el valor que es dona a aquests productes, en la conscienciació responsable i sostenible del consumidor, en l’interès per adquirir productes alternatius… 

Per apropar-vos, ni que sigui una mica, a l’actualitat de l’artesania de Menorca, parlarem de quatre oficis prou singulars. 

L’esparter: la creativitat i la sostenibilitat és a les teves mans 

És, possiblement, l’ofici més manual de tots i una de les pràctiques artesanes més sostenibles, ja que la matèria primera neix i es descompon al camp i només s’empra energia humana, tant per a la recol·lecció com per a la posterior transformació en el producte final. 

A Menorca ha estat una feina que se’n diu d’“a més a més”; és a dir, una feina per guanyar-se un jornal extra o per a l’autoconsum. Gran part de les persones que han fet d’esparters o en coneixen la tècnica provenen del camp, ja que era una pràctica que es feia als llocs, sobretot durant les llargues vetlades d’hivern.

Mans experimentades de l'esparter

La llista d’objectes que es poden fer podria ser inabastable, des dels més tradicionals (senalles, clucales, beaces) fins a tot allò que permeti la vostra creativitat i enginy. Per exemple, fa pocs anys que en l’àmbit internacional es va posar de moda l’elaboració de caps d’animals com a articles de decoració. En principi no es pot dir que sigui un art gaire complicat. La feina primera que s’ha de fer abans no es puguin començar a elaborar objectes és la llata. Es tracta d’una trunyella de brins de fibres vegetals que a Menorca s’acostuma a fer de nou cames que es van entrecavalcant. El més difícil és trobar qui s’hi vulgui dedicar, però encara tenim la sort que hi ha gent disposada a mostrar l’ofici. 

L’arader: un ofici d’arrel 

Potser és un dels oficis més emblemàtics de l’illa i ho ha aconseguit sense fer renou, amb la humilitat inherent als seus orígens rurals. No us podeu arribar a imaginar la quantitat de visitants que s’interessen per l’ofici d’arader, sobretot després de veure les barreres. Per a molts menorquins és un element que tenim tan vist que no ens crida l’atenció; en canvi, la gent que ens visita les troba d’allò més originals, totalment integrades a l’entorn i representatives del paisatge menorquí.

Més enllà de barreres i baranes d'ullastre

Xerrant amb els pocs artesans que ens queden, tots afirmen que tenen molta feina i, fins i tot, en qualque moment els aniria bé tenir un mosso, un aprenent. Quines són les dificultats que tenen? A part dels aspectes relacionats amb les contractacions i les característiques dels tallers, que solen ser petits i és complicat que hi hagi més d’un o dos treballadors, els araders es troben que no hi ha relleu i si res no canvia en pocs anys ens sobraran els dits d’una mà per comptar-los. 

Costa d’imaginar que no siguem capaços de mantenir aquest ofici d’arrel, icònic i representatiu de l’illa. És primordial revertir la situació actual i trobar qui reculli el testimoni d’aquests menestrals. 

El sabater: el gust per la feina ben feta 

Aquest és l’aval del sector del calçat menorquí d’ara i d’abans. L’elaboració d’un producte de qualitat amb bones dosis de disseny han caracteritzat els sabaters menorquins, els quals, al llarg dels anys, han demostrat ser capaços d’adaptar-se, en paraules de l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, “a les conjuntures més diverses i de supervivència davant les crisis més greus”. Tot i que aquesta declaració és de començament de segle XXI, volem creure que també en tindran la capacitat en aquests moments tan difícils.

Botes de la col·lecció del Museu de Menorca

Al segle XIX ja s’afirmava que la qualitat i el disseny del calçat menorquí eren molt alts. En aquella època la base productiva encara era artesanal i el més important de tot era disposar de sabaters experimentats i de treballadors altament formats. La posterior industrialització no podia substituir l’expertesa del personal i això ens fa pensar en la importància de la formació, la qual ha estat una preocupació constant en el món de la sabata. No és sobrer dir que la formació que rebeu ara és essencial per desenvolupar-vos com a persones i per arribar preparats a formacions posteriors que us permetran dur a terme la vostra carrera professional. Curiosament, aquesta perspectiva ja era ben present durant l’edat mitjana quan van néixer els gremis d’oficis, creats per defensar els interessos dels artesans i vetlar per la seva formació. 

El rellotger: l’especialització per marcar la diferència 

Quan pensam en un rellotger ho solem fer en relació amb la persona que arranja rellotges, que pot canviar una pila o revisar el mecanisme perquè les busques tornin a caminar. Heu de saber que a Menorca tenim un rellotger que no només els fa funcionar, sinó que en recupera de molt antics fent les peces necessàries de manera tradicional i, a més, en dissenya i fabrica. Es tracta d’un ofici amb una llarga tradició a Anglaterra i Suïssa, però excepcional a Espanya. 

Quantes vegades no deveu haver vist que la inquietud per conèixer i millorar en la carrera professional fan que una persona recorri quilòmetres per assistir a cursos, participar en tallers o aprendre devora els mestres? Es tracta d’un temps durant el qual es forma i guanya experiència. L’esforç que això suposa (econòmic, social, familiar) es veu recompensat quan el bagatge adquirit pot fer que la seva sigui una feina especialitzada, potser única en el món o, si més no, amb poques persones capacitades per dur-la a terme. 

La precisió també es troba en el treball

En aquest cas l’artesania és duita a un nivell d’excel·lència gairebé inimaginable, que, al mateix temps, ens mostra com el respecte per les tècniques originals i l’àmbit geogràfic no tenen per què ser factors limitadors. 


Per acabar, quan hom parla de l’artesania hi ha molts de criteris que la defineixen i, per tant, no hi ha una única accepció. No obstant això, en un intent de resumir l’artesania us deixam el nostre decàleg particular amb el desig que us ajudi a estimar-la i valorar-la, i la il·lusió que qualcú de vosaltres s'hi dediqui. 
  1. L’artesania és habilitat. Imaginau-vos asseguts al torn intentant fer un gerro a partir d’un tros d’argila. 
  2. L’artesania són vivències. El contacte directe entre artesà i client ha fet dels tallers autèntiques àgores on es pot xerrar de tot. 
  3. L’artesania és transmissió de coneixements. Molts oficis i tècniques han passat de generació en generació, en diversos casos dins el nucli familiar. 
  4. L’artesania és adaptació a l’entorn. Les pràctiques artesanes sorgeixen de la necessitat dels habitants d’un territori, que n’agafen la matèria primera més propera per donar-hi un ús que els faci més fàcil la vida quotidiana. 
  5. L’artesania és herència cultural. Els ebenistes menorquins van reproduir els mobles que arribaven d’Anglaterra durant la dominació britànica. 
  6. L’artesania és economia. Petits tallers han evolucionat cap a marques reconegudes a escala mundial. 
  7. L’artesania és evolució. Visitau el Museu, on hi ha exposats els primers ornaments fets amb ossos, i després entrau a un taller de joieria d’autor. 
  8. L’artesania és esforç. N’hi ha prou d’anar a una pedrera i veure els grans blocs de pedra que s'extreien per construir les cases. 
  9. L’artesania és festa. Així ens ho marca el calendari festiu a través dels productes propis de cada època de l’any. 
  10. L’artesania és marca. Els productes artesans donen autenticitat i identitat al territori, per això l’artesania és una aliada del sector turístic.
Article de Quim Salort Galmés (coordinador del Centre Artesanal de Menorca), publicat al suplement Xoc del Menorca · Es Diari, dia 11/11/2020
centre@artesaniademenorca.com

dimecres, 18 de novembre de 2020

Kika Triay - fotògrafa

Na Kika Triay és Llicenciada en Belles Arts, especialitzada en Imatge, per la Facultat de Belles Arts (Universitat de Barcelona). Va obtenir el Grau Superior de Fotografia Artística, el Màster amb Formació de Professorat a Barcelona i és professora de fotografia al Centre Municipal d'Art de Ciutadella. 

Passava casualment per davant la Sala Xec Coll de Ciutadella i hi vaig entrar. És un costum que tenc quan pas per davant una sala d'exposicions que està oberta. Me vaig trobar davant una exposició de fotos que, en principi, me feia dubtar de si eren fotos o pintures. Evidentment eren fotos -un cartell informatiu m'ho indicava- però quin tipus de fotos? Totes amb un fons blau. «Analogic Blue» cianotípia, fotos que evidenciaven que eren fetes de forma artesana. Una exposició de na Kika, amb qui no vaig dubtar a posar-me en contacte per conèixer la tècnica emprada. 

La fotògrafa Kika Triay i l'art de la cianotípia

La cianotípia va ser inventada l'any 1842 pel britànic John Hersel. Amb aquesta tècnica és com l'artista tracta les imatges de l'exposició, la qual se sostenta en dues grans temàtiques: el mar i la terra. En aquesta tècnica artesanal que empra na Kika hi trobem una varietat d'elements marins del Mediterrani, de jardins i del camp de Menorca. 

Na Kika me va donar l'oportinitat de visitar el taller i poder fer el seguiment del procés de la cianotípia, des de l'exposició solar fins el revelat. Ella treballa amb fotogrames, un procediment que consisteix en col·locar elements damunt el paper emulsionat per crear imatges. Me va explicar que va ser la botànica i fotògrafa anglesa Anna Atkins qui va utilitzar aquest procediment a nivell fotogràfic per primera vegada. Arran d'això es va convertir en la primera dona fotògrafa. 

A una premsa, entre unes làmines de paper, me va mostrar una sèrie de fulles de diferents plantes. Aquestes fulles seques es posen damunt el paper emulsionat quedant blasmada la foto o fotograma. També es pot positivar a partir d'un negatiu en cel·luloide. El primer que va fer va ser recobrir amb una emulsió fotosensible uns papers d'aquarel·la. Damunt el paper emulsionat i eixut es col·loca la planta o diferents plantes, a damunt es posa un vidre i s'exposa durant un temps que pot variar en funció de la llum, des de segons fins a minuts. Seguidament els va posar dins una cubeta amb aigua mentres que, com per art de màgia, va apareixent la imatge cada vegada més nítida fins aconseguir el contrast desitjat. Aquesta tècnica d'impressió també es pot aplicar damunt llenya o vidre. Finalment les impressions es posen a assecar en un lloc obscur i quan estan seques ja s'està en condicions de ser guardades o exposades. 

He d'agrair a na Kika el temps que me va dedicar donant-me a conèixer aquesta primitiva però genial tècnica fotogràfica totalment artesanal. Na Kika imparteix tallers a escoles d'adults d'arreu de Menorca i si hi ha algun grup de fotografia o fotoclub interessat per conèixer i practicar la «cianotípia» estic segur que la trobaran disponible.

Kika Triay 
Fotògrafa cianotípica 

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 15/11/2020
antonio.olives1@gmail.com

diumenge, 15 de novembre de 2020

Caterina Riera - teixidora

Na Caterina Riera és nascuda a Maó i resident a Ciutadella. Durant un temps es va formar com a teixidora artesana de tapissos al Centre d'Art de la Mercè de Girona, tenint com a mestre a Carles Delclaux, provinent de l'Escola Catalana de Tapissos de Sant Cugat. L'any 1990 na Caterina es va instal·lar definitivament a Menorca, on va muntar un petit taller a casa amb telers de diferents mides per anar fent els seus tapissos.

Les primeres referències de la tapisseria occidental són literàries, es remunten a la poesia èpica d'Homer que, en el llibre «L'Odisea» (segle IX aC), ens descriu a Penèlope teixint una peça de roba. Per als egipcis cristians, anomenats coptes, l'art del tapís era el seu mitjà d'expressió favorit. Els primers tapissos occidentals, teixits als monestirs d'Alemanya i Noruega entre els segles XI i XIII, estan molt influenciats pels tapissos coptes i bizantins. Però el primer capítol de la tapisseria occidental es dona amb el tapís «L'Apocalipsi» teixit el segle XIV a França. A partir del segle XIV els europeus comencen a instal·lar tallers a diverses ciutats i realitzen tapissos a gran escala per encàrrec de les Corts. Els grans centres de la tapisseria apareixen a Arràs i Tournai, França i Brussel·les, en el s. XIV i, posteriorment, la Fàbrica dels Gobelins el 1662 a Paris. Actualment Aubusson és el centre neuràlgic de la tapisseria. A Espanya es troba la Reial Fàbrica de Tapissos fundada el 1720 per Felip V, encara en funcionament.

Caterina en ple procés creatiu davant el teler

Vaig visitar na Caterina a casa seva on vaig poder veure com feia feina en dos telers diferents: un de vertical i un altre d'horitzontal. Rere una base de fils ben tensats al teler hi planta un paper vegetal on hi té dibuixada la figura o figures que vol plasmar al tapís. Amb un retolador va marcant amb puntets el dibuix damunt els fils tensats quedant preparat per començar el tapís. Amb unes agulles de llenya de diferents mides va fent va fent punts amb fils de cotó o llana de diferents clors i gruixos fins a tenir acabat el tapís o peça que vol confeccionar ja siguin estores, bosses, tapetes o bufandes de diferents textures, gruixos i colors. Les tècniques més emprades són el tafetà, el sombreix, el tall vertical, l'enllaçat i el perfilat.

Na Caterina ha participat en diferents fires d'estiu a Menorca i a exposicions organitzades pel Centre Artesanal i Entremans. L'any 2018 va participar en una fira a Lanzarote conjuntament amb les artesanes Flora Ritman, Erika Hartje i Rosa Queralt. Consider que l'ofici de fer tapissos amb el teler a l'estil antic s'hauria de promocionar per veure si hi ha joves que el vulguin aprendre encara que sigui com a hobby, però amb la finalitat que no es perdi.

Catalina Riera Fedelich
Carta de Teixidora Artesana

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 08/11/2020
antonio.olives1@gmail.com

divendres, 13 de novembre de 2020

Alexander Hopkins - Lutier

Alexander Hopkins és fill de pare anglès i mare francesa, va néixer a Mallorca on hi va viure fins els 18 anys. Va estudiar a la London Guidhall University, especialitzant-se en instruments de corda polsada (1992-1996). Va treballar i viure a Londres, Budapest, a diverses illes de les Canàries i Itàlia. També va viure 6 anys a Hongria, on va muntar el seu primer taller en què, a part de fabricar instruments, impartia classes a joves aprenents. També va passar una temporada a Romania on va estar investigant sobre la música dels gitanos. 

La investigació musical i instrumental, diu Alexander, ha estat sempre part essencial en el seu ofici de lutier. Diu que, en realitat, les seves inquietuds per la música i els instruments de corda li venen des de petit. Ja als 14 anys es va construir el seu propi violí, el qual seria el punt de partida d'un ofici totalment artesanal. 

Alexander mostrant un dels instruments elaborats al seu taller

Alexander resideix a Menorca des del 2012 on té un petit taller. Taller que vaig tenir el gust de poder visitar i on hi vaig veure diversos instruments confeccionats per ell artesanalment. Són instruments de l'època del barroc i del renaixement com la guitarra castellana, la guitarra catalana, el llaüt, la tiorba, la viola de gamba i la mandolina. 

El lutier ha fet instruments per a músics de Menorca, com una arpa de dos ordres i té en projecte la construcció d'una altra. Fa feina per encàrrec i té clients a la majoria de països d'arreu del món, especialment a Alemanya. 

Per a la construcció dels instruments empra llenyes com l'auró, el noguer i el xiprer. Per fer les tapes de les caixes de ressonància empra l'avet. La seva feia és totalment manual. Empra eines molt senzilles i manuals: diferents tipus de gúbies, enformadors, ganivets, raspalls i garlopes entre d'altres. Amb totes aquestes eines dona forma i vida a instruments que resulten ser autèntiques peces d'art. 

A mesura que vaig coneixent artesanes i artesans de Menorca me n'adon de la gran diferència que hi ha entre els productes de fabricació industrial i els que ho són de fabricació artesanal. Res a veure entre uns i altres. 

Alexander Hopkins junt amb la seva dona Maria Antonieta Muggianu, Elena Armenteros, Mario Garau i Pau Milles, formen part del grup «La Galatea». És una associació cultural nascuda amb l'objectiu de divulgar i promocionar el cant i la música antiga. Puc afirmar que ho han aconseguit amb escreix. 

El mes de novembre el grup «La Galatea» està celebrant el VIII Festival de Música Antiga de Maó 2020. Dies 7, 8, 14 i 15 a la Sala d'Audicions del Claustre del Carme de Maó. Una oportunitat per escoltar i delectar-nos amb la música antiga.

Alexander Hopkins 
Luthier

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 01/11/2020
antonio.olives1@gmail.com