Joan Pons - guitarrer

Per xerrar d'en Joan Pons Huguet m'he de referir primer a la seva esposa M. Antonia Moll Seguí, catedràtica de música qui, el 1994 fruit dels seus estudis i investigació, decideix recopilar informació sobre la cultura musical de Ciutadella. El resultat va ser la publicació del llibre Folklore musical de Ciutadella en el qual descriu les característiques i prestacions de dos instruments típics de Menorca: el guitarró i el tiple menorquins.

Fruit de la informació aportada per na M. Antonia, en Joan s'interessa per aquests dos instruments i amb el guiatge inicial de dos artesans guitarrers (en Ramón Castelló i en Sebastià Moll), el 1996 comença a treure mides i patrons amb els que fa els seus primers guitarrons i tiples. Aquests instruments els ha anat fent per a diferents grups de ball folklòric de Menorca. Amb tot, el guitarró i el tiple menorquins allà on són més utilitzats és a Ciutadella.

En Joan i na M. Antònia mostrant els dos instruments representatius del folklore menorquí

El 2005 a en Joan, en reconeixement al màxim nivell assolit amb la pràctica de l'ofici de guitarrer, se li va concedir la Carta de Mestre Artesà Guitarrer.

El dia que vaig visitar en Joan no tenia cap d'aquests instruments començats però per mitjà d'un vídeo, unes fotos i les seves explicacions de mestre vaig poder captar, amb tot detall, com es construeixen aquest dos instruments.

Segons en Joan hi ha un procés molt llarg de construcció. Els materials que utilitza per construir els guitarrons i els tiples són el cirerer, el banús i el pi-avet. La llenya del cirerer l'empra per fer el mànec, els costats i el dors; el pi-avet per fer la tapa harmònica, que és la part més important que donarà so a l'instrument; i, el banús per fer les clavilles i una planxa damunt el màstil on van els trastes. 

Una vegada preparats tots els motllos construeix el mànec, el claviller i les clavilles, després posa les làmines de cirerer, per fer els costats de 2 mm., en aigua bullent durant un temps i després les col·loca dins els motllos amb 2 serjants per comprimir i donar forma als costats. Un cop eixuts els acopla al mànec i a la part de darrere hi va una peça per ajuntar els dos costats. Després ja pot posar el dors i la tapa harmònica que serà com a màxim de 1,5mm. i amb la qual ja queda tancada la caixa de ressonància. La darrera part seria assenyalar amb molta cura on van els trastes ja que d'ells dependrà la correcta afinació de l'instrument. 

Els mànecs, tant del guitarró com del tiple, consten de set trasts. El guitarró té cinc cordes que, antigament diu en Joan eren de budell, avui en dia són de niló. El tiple, més petit que el guitarró, té quatre codes i per les seves característiques té el so molt més agut que el del guitarró. També és més dificultós de tocar. Evidentment, una vegada acabats, aquests instruments s'han d'afinar, un fet pel qual en Joan no té cap problema. Un cop ell ha resolt la part tècnica, na M. Atonia li resol la part musical amb l'afinació dels instruments. 

En Joan, si es dona el cas, també arranja instruments de corda. I, també fa castanyoles -les típiques menorquines-. Partint d'unes castanyoles antigues en va treure mides i patrons i va treure el model que empren els grups de ball folklòric de Menorca. 

Gràcies Mestre Joan, per tota aquesta informació!

Joan Pons Huguet

Mestre Artesà Guitarrer

Portal de Sa Font 26, Ciutadella

Email.: a.moll.segui@gmail.com

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 04/10/2020

antonio.olives1@gmail.com

Joan Coll - torner

Tan com va estic descobrint més i més artesanes i artesans d'arreu de Menorca. En aquesta ocasió he visitat en Joan Coll, a Ferreries. En Joan va entrar en contacte amb el món de la llenya als 12 anys en una fàbrica de mobles, on prest va aprendre a manejar el torn. Va ser a on primer va poder experimentar amb la feina tradicional de la fusteria i l'ebenisteria, i a on va poder anar aplicant la seva imaginació creativa, complementant la feina del torn amb la d'ebenista.

Engrescat amb la feina amb el torn, i veient els resultats que obtenia aconseguint peces úniques (per tant artesanes), el 2007 va començar a tornejar per segments, cercant sempre dissenys innovadors i aconseguint peces cada vegada més sofisticades i úniques.

El 2002 el Govern de les Illes Balears li havia concedit la Carta de Mestre Artesà Torner en l'ofici de la fusta, una distinció ben guanyada i merescuda.

Joan Coll mostra algunes de les seves creacions

En Joan ha tornejat balustrades, passamans o arrambadors, detalls per mobles, però, sobretot, peces artesanes de diferents mides, algunes de grans dimensions com un sèrie d'àmfores fetes a escala tretes de documents antics. Crida l'atenció una mostra d'algunes d'aquestes àmfores, de les quals n'hi ha de romanes, gregues, turques i púniques. A més, té una gran varietat de gerres i gerros, centres de taula, soperes i ancolles. Fa uns anys va fer devers 60 bolles per als jugadors de La Bolla de Sant Lluís.

Entre el 2003 i el 2004 va decidir treure un nou producte, les castanyoles. Ho va fer després de consultar pintures de Chiesa i documents de folklore antics. Així va aconseguir treure amb la màxima fidelitat el model de l'autèntica castanyola menorquina.

Hi ha varis factors que influeixen en la qualitat d'unes castanyoles: la llenya, la precisió del diàmetre i el buit de cada peça perquè el so de percussió sigui perfecte. Cada mà té el seu joc. El joc de la mà dreta, anomenat «femella», té el so més greu; i, el joc de la mà esquerra és més agut i s'anomena «mascle». Diu en Joan que fer un joc de castanyoles li pot dur entre 8 i 9 hores de feina. Em dèia que gairebé tots els grups folklòrics de Menorca tenen castanyoles que ell ha fet i, fins i tot, que un grup de folklore d'Alacant li va encarregant varis jocs de castanyoles.

Sempre empre llenyes de bona qualitat i diferents, com ara el banús, el pal vermell, el ginjoler, el bedoll, l'auró, l'ullastre, el pi i l'alzina. Va emprant una o altra llenya segons la peça a què va destinada. Cada peça la poleix amb paper esmeril i l'acaba amb un brunyit amb cera d'abelles. Mai empre tinys i cada peça queda amb el color natural de la llenya amb què ha estat feta.

A en Joan li agradaria poder ensenyar l'art de la torneria a joves, sobretot a fer castanyoles, i transmetre els seus coneixements per evitar que es perdi aquest ofici artesà de torner de la fusta.

Joan Coll Janer

Mestre Artesà Torner de fusta

Email: etsalocs@gmail.com

Article d'Antoni Olives, publicat a Menorca · Es Diari, dia 13/09/2020

antonio.olives1@gmail.com

Una mirada a l'artesania de la moda i la tasca folklorista

Avui en dia, anar a comprar roba és com anar al supermercat, ens trobam un gran nombre de camisetes iguals, amb un sistema de talles totalment sistematitzat. Aquesta roba és la que ens posam cada dia, sense importar si ens ve una mica gran, o una mica petita. Ara bé, potser per a les ocasions especials, sí que ens importa una mica més, i anam a la modista perquè ens ajusti al nostre gust aquella peça que hem comprat, o fins i tot perquè ens faci una peça de roba totalment nova, única i a la nostra mida.

Això anys enrere no passava, ja que la majoria de gent anava a fer-se la roba a les modistes o sastres, cada u portava roba a la seva mida i del seu gust. És clar que existien les modes, no tan efímeres com avui, però modes en si mateixes. Aquella roba no era fruit d'un procés sistematitzat, ni d'un patró digitalitzat, era el producte d'unes mans feineres, d'un patró fet per una persona, i d'una feina mimada i meticulosa.

En els nostres temps les modistes continuen la seva feina gràcies a les nostres ocasions especials, i a la gent que segueix volent roba entallada al seu cos, i no a un sistema de números industrials. Un clar exemple d'això seria la feina que fan les modistes amb els grups folklòrics, que a partir de pintures del segle xviii intenten reproduir aquelles robes tan detalladament il·lustrades per autors com Giuseppe Chiesa. És aquí on un es pot adonar de tota la feina que les modistes arribaven a fer fa tres-cents anys.

Fa tres-cents anys no existien les màquines de cosir, per la qual cosa la feina era més feixuga a l'hora de fer les costures, sobretot de peces que exigien certa resistència i pressió, com el gipó, la jaqueta, l'armilla i la levita o xamberga. Les costures havien de ser fortes i fermes, però no tiroses, la roba no podia quedar arrugada, i alhora també havien de ser dissimulades. Si la roba era llisa se solia brodar, a mà per descomptat, i tot això en un període de temps no gaire extens a fi que el client no es cansés d'esperar. Les modistes, a més, tenien certes èpoques de més feina, com eren les prèvies a festes importants com Nadal o Sant Joan, dates assenyalades en les quals hom volia estrenar alguna peça de roba nova. Això roman encara avui, amb la dita antiga que ens diu “Per Nadal, qui res no estrena, res no val”. Però bé, deixant de banda les dites, el que ens importa és la roba. La roba i la feina artesanal d'antany.

Per descomptat, anys enrere no tothom es podia permetre roba nova cada vegada que li venia en gana. Les classes baixes adquirien roba en cas de necessitat, i el que era roba de mudar es convertia en roba de feinejar passats uns anys. Per la seva sort, les modes en aquell temps no eren tan efímeres i portar roba que tenia potser deu anys no suposava cap vergonya. Les classes baixes tampoc no es podien permetre anar a una modista tant com volien, i és per això que les dones durant les vetllades cosien i arreglaven la seva roba, amb la intenció que els duràs més anys.

A més, totes les peces de roba tenien el seu significat i funció. Hi havia diferents peces per a diferents ocasions, i per a diferents classes socials. Així i tot, totes compartien els genèrics, que segons el poder adquisitiu eren de més o menys qualitat. És a dir, tothom tenia camises, bombatxos, faldes, faldilles, cambuixos i rebosillos; ara bé, si els de les classes baixes eren de cotó i llana, els de les classes altes eren de lli, seda i altres teixits més difícils d'obtenir, com el ras, o els brocats, o els teixits de cotó que els britànics portaven de les seves colònies. Les classes altes mostraven la seva riquesa amb peces com la mantellina, la levita, les calces calades i els capells de feltre, mentre que les classes baixes s'havien de tapar amb mantetes, gipons amb mànigues, saios i capells de palla. Ara bé, la situació social de l'època, així com en segles anteriors, feia que sorgissin problemes amb la indumentària, ja que moltes vegades persones de la burgesia es podien permetre peces de roba que alguns nobles no podien aconseguir. Això va fer dictar lleis sobre la manera en què cada classe havia de vestir, de forma que persones que es podien permetre certes peces no les podien lluir perquè els era prohibit per la classe social a la qual pertanyien. Cal dir també que Menorca en aquest cas va poder esquivar una llei espanyola del segle xviii que prohibia els capells d'ala ampla i les capes llargues arran del bandolerisme que hi havia a l'Estat. A Menorca es va seguir amb les capes i capells de sempre, ja que en aquells moments era britànica, i durant l'ocupació espanyola de 1782 a 1798 moltes lleis aplicades al territori espanyol no es van aplicar a Menorca per tal que no hi hagués revoltes.

Totes les peces de roba abans esmentades suposaven un treball artesanal, organitzat en diferents tallers. Actualment, aquesta feina és totalment diferent i s'organitza en plantes de producció. Per açò, la feina de recerca dels grups folklòrics per obtenir les reproduccions més fidedignes de la indumentària d'anys enrere possibilita que artesans de la moda, com modistes, sastres, capellers, sabaters, brodadores, entre d'altres, segueixin fent la feina delicada i meticulosa que l'actualitat els pren.

*Article de Xavier Lluís Moll Febrer. Estudiant de Turisme (auxiliar d'informació turística al Centre Artesanal de Menorca) i integrant del grup folklòric Tramuntana.

Bibliografia:

MARGALIDA BERNAT I ROCA, JAUME SERRA I BARCELÓ: Los tejidos en las Islas Baleares sXIII-XVIII; Institut Balear de Desenvolupament Industrial; Barcelona, 2009

DAMIÀ BOSCH, RUT MONT, ANNA SERRA; La indumentària menorquina en el segle XVIII,  Consell Insular de Menorca, 2008

MARTÍ CARBONELL SALOM, ÀNGEL ORFILA, MIQUEL À MARQUÈS SINTES; Oficis Artesanals de l’Illa de Menorca; Es Mercadal, 2011 (inèdit)