El plagi és un mal negoci

Aquest article ve arran del cas de dos joiers menorquins que, en poc temps, han vist copiades algunes de les seves peces per part d’empreses que, mancades d’idees o a la recerca del camí fàcil, no els ha importat comercialitzar com a pròpies peces que, per dir-ho clar, no els pertanyen. D’això se’n diu plagi.

Còpia i peça original de Núria Deyà

El plagi és una pràctica que en algunes ocasions es produeix de forma involuntària: per desconeixement de com s’ha de recollir una cita en un text, per no identificar d’on s’extreuen unes dades, per obviar l’autoria d’una obra, etc. Però, malgrat aquesta manca d’intencionalitat, això no deixa de fer que sigui un acte de greuge per aquella persona que és autora de l’original.

Si traslladam l’acte del plagi al nivell de l’artesania podem constatar la vulnerabilitat de l’artesà, el qual, moltes vegades, ni disposa de la informació ni compta amb els recursos necessaris per fer valer els seus drets. I, mentrestant, qui plagia n’està obtenint un benefici econòmic.

Peça original de Santi Capó

 Còpia de Joid'art

Si ens remetem a la Llei 23/2006, de 7 de juliol, que modifica el Text refós de la Llei de la Propietat Intel·lectual (Reial decret legislatiu 1/1996, de 12 d’abril), l’autoria d’una obra literària, artística o científica correspon a la persona que l’ha creada. Això mateix eximeix l’autor d’haver de fer un registre de la seva obra. És més, la Declaració Universal dels Drets Humans, en l’article 27, recull que Tota persona té dret a la protecció dels seus interessos morals i materials derivats de tota producció científica, literària o artística de la qual és autor.

El fet de ser originals i creatius no és una feina fàcil i, sovint, quan ens enfrontem a un exercici de creació necessitem recursos que ens inspirin i hem de recórrer a diferents fonts que ens ajudin a donar solidesa a allò que esteim creant. En aquest sentit, l’activitat de l’artesà és per encomiar; es fixa en allò que l’envolta, troba la inspiració en les petites coses, n’avalua la seva aplicació segons el material a utilitzar, estudia quines tècniques li donaran major resultat, valora com ha de procedir per ajustar-ne els costos... I tot això perquè algú altre se n’aprofiti?

A vegades la solució pot ser tan fàcil com que l’empresa a qui agrada el disseny d’un artesà s’hi posi en contacte i col·laborin. Heus aquí el benefici mutu i la materialització d’allò que avui dia està tant de moda: el coworking. Evitem el plagi i si per qualque motiu no n’hem estat conscients res millor que rectificar.

Si us interessa protegir els vostres drets us recomanam consultar tot allò que tengui a veure amb: Registre, Dipòsit Legal, ISBN, Copyright, Copyleft i Entitats de gestió.

Referències:

• BOE núm. 97, de 22 d'abril de 1996
• BOE núm. 162, de 8 de juliol de 2006
• Declaració Universal dels Drets Humans
• GUIU, J. i GUTIÉRREZ, J.: Manual de Arte y legislación. Madrid: Unión de Asociaciones de Artistas Visuales, 2001.

'Menorca contemporània' joieria menorquina d'autor

Si ara us proposessin descriure Menorca estic convençut que no tindríeu problemes per fer-ho; totes i tots vosaltres seríeu capaços de detallar allò que més us agrada de l’illa, les seves virtuts i excel·lències, alguns racons, els costums, les festes... Emperò què passaria si us demanessin de fer el mateix sense paraules i ho haguéssiu de fer a través d’una joia? La cosa canvia, o no?

Idò, aquest va ser l’encàrrec que van rebre 10 joiers i joieres: crear peces inspirades en Menorca. Us puc assegurar que els resultats han estat ben sorprenents, hi ha peces brillants, autèntiques joies (mai més ben dit). El comissari de l’exposició ha reunit un col·lectiu que ha plasmat Menorca des de la singularitat i la seva manera de veure i viure una illa que estimen.

Inauguració de l'exposició

Durant aquest estiu, el Centre Artesanal de Menorca ha tingut la sort d’acollir aquest exposició que du per títol ‘Menorca Contemporània’. Ha estat, pens jo, una oportunitat única per visitar una de les millors exposicions de joieria menorquina que es puguin tenir en l’actualitat. I xerr en present perquè aquesta mostra, que va començar a rodar el mes d’octubre de l’any passat, no finalitza fins a mitjans de novembre d’enguany en un periple que l’ha dut a Barcelona, a Maó, a Ciutadella, a Palma, a València, a Sóller, as Mercadal i a Madrid.

Fins aquí arriba el tema de l’exposició perquè, just i raó, aquest escrit és l’excusa per reflexionar sobre alguns conceptes tan interessants, com a vegades, polèmics. Així que us convit a fer-nos arribar la vostra opinió a través dels canals que trobareu al final de la pàgina.

Què és joieria contemporània? Molts deveu pensar que és una cosa molt moderna i en certa manera ho és, tot i que també es una forma de recuperar l’herència de les primeres civilitzacions. En una síntesi, si voleu, un tant esbiaixada i subjectiva, m’atreviria a dir que la joieria contemporània recull l’essència primera de l’ornamentació sobre la qual hi ha aplicat una pàtina de disseny i creativitat. Com molts sabreu, els ornaments són presents en totes les cultures i una bona mostra la trobam al Museu de Menorca on hi podem contemplar anells, braçalets i penjolls de les diferents civilitzacions que han poblat l’illa. Els materials més usats eren l’os, la pasta de vidre, el bronze o la plata. Així, idò, no eren metalls preciosos com tampoc ho són necessàriament els materials que s’empren en l’actualitat.

I això és tot? La gent que no du collars, analletes, anells, braceroles..., o no és el mateix, idò, tot això de la joieria? Sí i no. Tant si són joiers tradicionals com si són contemporanis, tots dos fan joies, en efecte, i poden seguir tècniques més o manco iguals. Fins aquí, res de nou. La cosa canvia quan el joier es decanta per ser original i crear peces úniques. Podríem dir que avui en dia el que importa més poc és el material i que allò que preval és l’originalitat de la peça i la creativitat de l’artista. Uep aquí! Alerta no lleneguem quan començam a mesclar artistes i artesans. Ara veureu perquè.

Els joiers contemporanis, són artistes o artesans? La resposta, ja us avís, no és fàcil. Les joies són elaborades segons processos artesanals, ja sigui emprant tècniques més antigues o altres més modernes. Rere un procés artesanal sembla que hi ha d’haver, per tant, un artesà. Però què passa quan es tracta d’una peça única fruit de la creativitat d’una persona que n’ha fet art? En aquest cas hauríem de dir que es tracta d’un artista. On comença un i acaba l’altre no deixa de ser un fet de pura subjectivitat. Emperò no passeu pena, no m’enfilaré en històries i qüestions tècniques, no hem de filar tan prim.

Per acabar, allò que és realment significatiu en relació a la joieria contemporània és que el públic l’apreciï, tengui en compte la feina que hi ha al darrere, la valori pel que és i es deixi endur per les emocions. I no us deixeu enredar pels mots, hi ha qui empra la paraula joia amb cert recel, possiblement perquè l’associa a materials com la plata o l’or, que no es troben a l’abast de tothom i ja heu vist que no és ben bé així. És més, si ens fixam en la seva etimologia, joia prové del francès i té el significat de ‘gran alegria’. Per tant, contemplar i/o tenir una joia hauria de ser motiu de fonda satisfacció, com diria el rei abdicat. No us ho sembla?

Article publicat a Xerra i Xala. Revista des Mercadal, tardor de 2014 – núm. 75.

Tallers artesans de Menorca

Moltes vegades veiem peces d’artesania, en valoram la seva qualitat, funcionalitat, disseny... podem saber qui les ha fet, però més difícilment sabrem on s’han fet. A veure, que no s’entengui malament aquest darrer punt. Sabem el lloc de procedència i que s’ha fet en un taller o fàbrica però, com és aquest lloc del qual ha sortit la peça que hem comprat, ens ha agradat, hem criticat o hem comentat? Com és aquest món que ha anat forjant l’artesà, on s’hi pot estar hores i hores potser envoltat de retalls i esbossos, d’eines, de pols i calendaris d’anys anteriors, de peces inacabades, d’objectes que el propietari no ha passat a recollir o de llapis que tan prest es perden com n’apareixen quatre o cinc. Hi ha tants tipus de tallers com d’artesans, però allò que tenen en comú és que en tots s’hi respira la flaira de l’ofici que representen.

És ben cert que els temps han canviat, que les hores compten i l’artesà ha d’anar per feina. Els tallers, possiblement, ja no són com els d’antany, els quals eren autèntiques àgores amb els seus propis tertulians que hi deien la seva i, fins i tot, podien arribar a aclarir el món, o això es pensaven. De totes maneres, avui dia veure un artesà treballant i establir-hi una conversa és molt més gratificant que anar a aquelles grans superfícies amb músiques estridents, tot ben classificat i reproduït centenars de vegades, on entres per una cosa i al caps d’uns minuts ja no saps què anaves a comprar, espais mancats de tradició i d’afecció, on tries, pagues i surts. Dir adéu és de bona educació però no n’esperis resposta.

Als tallers artesans pot semblar que no hi passin els anys, ens remeten a quan érem petits o, en cas contrari, pot semblar que n’han passats molts (d'anys) en veure els gruixos de restes de pintura que s’han acumulat, les parets que no sabem de quin color són, la pols acumulada damunt una ràdio antiga.

Si teniu l’ocasió de poder entrar en un taller artesà no la desaprofiteu. A Menorca n’hi ha molts i val la pena conèixer-los.