Una mirada a l'artesania de la moda i la tasca folklorista

Avui en dia, anar a comprar roba és com anar al supermercat, ens trobam un gran nombre de camisetes iguals, amb un sistema de talles totalment sistematitzat. Aquesta roba és la que ens posam cada dia, sense importar si ens ve una mica gran, o una mica petita. Ara bé, potser per a les ocasions especials, sí que ens importa una mica més, i anam a la modista perquè ens ajusti al nostre gust aquella peça que hem comprat, o fins i tot perquè ens faci una peça de roba totalment nova, única i a la nostra mida.

Això anys enrere no passava, ja que la majoria de gent anava a fer-se la roba a les modistes o sastres, cada u portava roba a la seva mida i del seu gust. És clar que existien les modes, no tan efímeres com avui, però modes en si mateixes. Aquella roba no era fruit d'un procés sistematitzat, ni d'un patró digitalitzat, era el producte d'unes mans feineres, d'un patró fet per una persona, i d'una feina mimada i meticulosa.

En els nostres temps les modistes continuen la seva feina gràcies a les nostres ocasions especials, i a la gent que segueix volent roba entallada al seu cos, i no a un sistema de números industrials. Un clar exemple d'això seria la feina que fan les modistes amb els grups folklòrics, que a partir de pintures del segle xviii intenten reproduir aquelles robes tan detalladament il·lustrades per autors com Giuseppe Chiesa. És aquí on un es pot adonar de tota la feina que les modistes arribaven a fer fa tres-cents anys.

Fa tres-cents anys no existien les màquines de cosir, per la qual cosa la feina era més feixuga a l'hora de fer les costures, sobretot de peces que exigien certa resistència i pressió, com el gipó, la jaqueta, l'armilla i la levita o xamberga. Les costures havien de ser fortes i fermes, però no tiroses, la roba no podia quedar arrugada, i alhora també havien de ser dissimulades. Si la roba era llisa se solia brodar, a mà per descomptat, i tot això en un període de temps no gaire extens a fi que el client no es cansés d'esperar. Les modistes, a més, tenien certes èpoques de més feina, com eren les prèvies a festes importants com Nadal o Sant Joan, dates assenyalades en les quals hom volia estrenar alguna peça de roba nova. Això roman encara avui, amb la dita antiga que ens diu “Per Nadal, qui res no estrena, res no val”. Però bé, deixant de banda les dites, el que ens importa és la roba. La roba i la feina artesanal d'antany.

Per descomptat, anys enrere no tothom es podia permetre roba nova cada vegada que li venia en gana. Les classes baixes adquirien roba en cas de necessitat, i el que era roba de mudar es convertia en roba de feinejar passats uns anys. Per la seva sort, les modes en aquell temps no eren tan efímeres i portar roba que tenia potser deu anys no suposava cap vergonya. Les classes baixes tampoc no es podien permetre anar a una modista tant com volien, i és per això que les dones durant les vetllades cosien i arreglaven la seva roba, amb la intenció que els duràs més anys.

A més, totes les peces de roba tenien el seu significat i funció. Hi havia diferents peces per a diferents ocasions, i per a diferents classes socials. Així i tot, totes compartien els genèrics, que segons el poder adquisitiu eren de més o menys qualitat. És a dir, tothom tenia camises, bombatxos, faldes, faldilles, cambuixos i rebosillos; ara bé, si els de les classes baixes eren de cotó i llana, els de les classes altes eren de lli, seda i altres teixits més difícils d'obtenir, com el ras, o els brocats, o els teixits de cotó que els britànics portaven de les seves colònies. Les classes altes mostraven la seva riquesa amb peces com la mantellina, la levita, les calces calades i els capells de feltre, mentre que les classes baixes s'havien de tapar amb mantetes, gipons amb mànigues, saios i capells de palla. Ara bé, la situació social de l'època, així com en segles anteriors, feia que sorgissin problemes amb la indumentària, ja que moltes vegades persones de la burgesia es podien permetre peces de roba que alguns nobles no podien aconseguir. Això va fer dictar lleis sobre la manera en què cada classe havia de vestir, de forma que persones que es podien permetre certes peces no les podien lluir perquè els era prohibit per la classe social a la qual pertanyien. Cal dir també que Menorca en aquest cas va poder esquivar una llei espanyola del segle xviii que prohibia els capells d'ala ampla i les capes llargues arran del bandolerisme que hi havia a l'Estat. A Menorca es va seguir amb les capes i capells de sempre, ja que en aquells moments era britànica, i durant l'ocupació espanyola de 1782 a 1798 moltes lleis aplicades al territori espanyol no es van aplicar a Menorca per tal que no hi hagués revoltes.

Totes les peces de roba abans esmentades suposaven un treball artesanal, organitzat en diferents tallers. Actualment, aquesta feina és totalment diferent i s'organitza en plantes de producció. Per açò, la feina de recerca dels grups folklòrics per obtenir les reproduccions més fidedignes de la indumentària d'anys enrere possibilita que artesans de la moda, com modistes, sastres, capellers, sabaters, brodadores, entre d'altres, segueixin fent la feina delicada i meticulosa que l'actualitat els pren.

*Article de Xavier Lluís Moll Febrer. Estudiant de Turisme (auxiliar d'informació turística al Centre Artesanal de Menorca) i integrant del grup folklòric Tramuntana.

Bibliografia:

MARGALIDA BERNAT I ROCA, JAUME SERRA I BARCELÓ: Los tejidos en las Islas Baleares sXIII-XVIII; Institut Balear de Desenvolupament Industrial; Barcelona, 2009

DAMIÀ BOSCH, RUT MONT, ANNA SERRA; La indumentària menorquina en el segle XVIII,  Consell Insular de Menorca, 2008

MARTÍ CARBONELL SALOM, ÀNGEL ORFILA, MIQUEL À MARQUÈS SINTES; Oficis Artesanals de l’Illa de Menorca; Es Mercadal, 2011 (inèdit)

El plagi és un mal negoci

Aquest article ve arran del cas de dos joiers menorquins que, en poc temps, han vist copiades algunes de les seves peces per part d’empreses que, mancades d’idees o a la recerca del camí fàcil, no els ha importat comercialitzar com a pròpies peces que, per dir-ho clar, no els pertanyen. D’això se’n diu plagi.

Còpia i peça original de Núria Deyà

El plagi és una pràctica que en algunes ocasions es produeix de forma involuntària: per desconeixement de com s’ha de recollir una cita en un text, per no identificar d’on s’extreuen unes dades, per obviar l’autoria d’una obra, etc. Però, malgrat aquesta manca d’intencionalitat, això no deixa de fer que sigui un acte de greuge per aquella persona que és autora de l’original.

Si traslladam l’acte del plagi al nivell de l’artesania podem constatar la vulnerabilitat de l’artesà, el qual, moltes vegades, ni disposa de la informació ni compta amb els recursos necessaris per fer valer els seus drets. I, mentrestant, qui plagia n’està obtenint un benefici econòmic.

Peça original de Santi Capó

 Còpia de Joid'art

Si ens remetem a la Llei 23/2006, de 7 de juliol, que modifica el Text refós de la Llei de la Propietat Intel·lectual (Reial decret legislatiu 1/1996, de 12 d’abril), l’autoria d’una obra literària, artística o científica correspon a la persona que l’ha creada. Això mateix eximeix l’autor d’haver de fer un registre de la seva obra. És més, la Declaració Universal dels Drets Humans, en l’article 27, recull que Tota persona té dret a la protecció dels seus interessos morals i materials derivats de tota producció científica, literària o artística de la qual és autor.

El fet de ser originals i creatius no és una feina fàcil i, sovint, quan ens enfrontem a un exercici de creació necessitem recursos que ens inspirin i hem de recórrer a diferents fonts que ens ajudin a donar solidesa a allò que esteim creant. En aquest sentit, l’activitat de l’artesà és per encomiar; es fixa en allò que l’envolta, troba la inspiració en les petites coses, n’avalua la seva aplicació segons el material a utilitzar, estudia quines tècniques li donaran major resultat, valora com ha de procedir per ajustar-ne els costos... I tot això perquè algú altre se n’aprofiti?

A vegades la solució pot ser tan fàcil com que l’empresa a qui agrada el disseny d’un artesà s’hi posi en contacte i col·laborin. Heus aquí el benefici mutu i la materialització d’allò que avui dia està tant de moda: el coworking. Evitem el plagi i si per qualque motiu no n’hem estat conscients res millor que rectificar.

Si us interessa protegir els vostres drets us recomanam consultar tot allò que tengui a veure amb: Registre, Dipòsit Legal, ISBN, Copyright, Copyleft i Entitats de gestió.

Referències:

• BOE núm. 97, de 22 d'abril de 1996
• BOE núm. 162, de 8 de juliol de 2006
• Declaració Universal dels Drets Humans
• GUIU, J. i GUTIÉRREZ, J.: Manual de Arte y legislación. Madrid: Unión de Asociaciones de Artistas Visuales, 2001.

'Menorca contemporània' joieria menorquina d'autor

Si ara us proposessin descriure Menorca estic convençut que no tindríeu problemes per fer-ho; totes i tots vosaltres seríeu capaços de detallar allò que més us agrada de l’illa, les seves virtuts i excel·lències, alguns racons, els costums, les festes... Emperò què passaria si us demanessin de fer el mateix sense paraules i ho haguéssiu de fer a través d’una joia? La cosa canvia, o no?

Idò, aquest va ser l’encàrrec que van rebre 10 joiers i joieres: crear peces inspirades en Menorca. Us puc assegurar que els resultats han estat ben sorprenents, hi ha peces brillants, autèntiques joies (mai més ben dit). El comissari de l’exposició ha reunit un col·lectiu que ha plasmat Menorca des de la singularitat i la seva manera de veure i viure una illa que estimen.

Inauguració de l'exposició

Durant aquest estiu, el Centre Artesanal de Menorca ha tingut la sort d’acollir aquest exposició que du per títol ‘Menorca Contemporània’. Ha estat, pens jo, una oportunitat única per visitar una de les millors exposicions de joieria menorquina que es puguin tenir en l’actualitat. I xerr en present perquè aquesta mostra, que va començar a rodar el mes d’octubre de l’any passat, no finalitza fins a mitjans de novembre d’enguany en un periple que l’ha dut a Barcelona, a Maó, a Ciutadella, a Palma, a València, a Sóller, as Mercadal i a Madrid.

Fins aquí arriba el tema de l’exposició perquè, just i raó, aquest escrit és l’excusa per reflexionar sobre alguns conceptes tan interessants, com a vegades, polèmics. Així que us convit a fer-nos arribar la vostra opinió a través dels canals que trobareu al final de la pàgina.

Què és joieria contemporània? Molts deveu pensar que és una cosa molt moderna i en certa manera ho és, tot i que també es una forma de recuperar l’herència de les primeres civilitzacions. En una síntesi, si voleu, un tant esbiaixada i subjectiva, m’atreviria a dir que la joieria contemporània recull l’essència primera de l’ornamentació sobre la qual hi ha aplicat una pàtina de disseny i creativitat. Com molts sabreu, els ornaments són presents en totes les cultures i una bona mostra la trobam al Museu de Menorca on hi podem contemplar anells, braçalets i penjolls de les diferents civilitzacions que han poblat l’illa. Els materials més usats eren l’os, la pasta de vidre, el bronze o la plata. Així, idò, no eren metalls preciosos com tampoc ho són necessàriament els materials que s’empren en l’actualitat.

I això és tot? La gent que no du collars, analletes, anells, braceroles..., o no és el mateix, idò, tot això de la joieria? Sí i no. Tant si són joiers tradicionals com si són contemporanis, tots dos fan joies, en efecte, i poden seguir tècniques més o manco iguals. Fins aquí, res de nou. La cosa canvia quan el joier es decanta per ser original i crear peces úniques. Podríem dir que avui en dia el que importa més poc és el material i que allò que preval és l’originalitat de la peça i la creativitat de l’artista. Uep aquí! Alerta no lleneguem quan començam a mesclar artistes i artesans. Ara veureu perquè.

Els joiers contemporanis, són artistes o artesans? La resposta, ja us avís, no és fàcil. Les joies són elaborades segons processos artesanals, ja sigui emprant tècniques més antigues o altres més modernes. Rere un procés artesanal sembla que hi ha d’haver, per tant, un artesà. Però què passa quan es tracta d’una peça única fruit de la creativitat d’una persona que n’ha fet art? En aquest cas hauríem de dir que es tracta d’un artista. On comença un i acaba l’altre no deixa de ser un fet de pura subjectivitat. Emperò no passeu pena, no m’enfilaré en històries i qüestions tècniques, no hem de filar tan prim.

Per acabar, allò que és realment significatiu en relació a la joieria contemporània és que el públic l’apreciï, tengui en compte la feina que hi ha al darrere, la valori pel que és i es deixi endur per les emocions. I no us deixeu enredar pels mots, hi ha qui empra la paraula joia amb cert recel, possiblement perquè l’associa a materials com la plata o l’or, que no es troben a l’abast de tothom i ja heu vist que no és ben bé així. És més, si ens fixam en la seva etimologia, joia prové del francès i té el significat de ‘gran alegria’. Per tant, contemplar i/o tenir una joia hauria de ser motiu de fonda satisfacció, com diria el rei abdicat. No us ho sembla?

Article publicat a Xerra i Xala. Revista des Mercadal, tardor de 2014 – núm. 75.